David Sánchez Quartet presentant "Carib: río que recorre el Caribe", al Jamboree, 11 d'agost de 2016

A veure si tinc prou senderi per deixar plasmades les meves impressions del concert de l'11 d'agost amb el David Sánchez Quartet. Concert que vam repetir en els dos passes força aficionats tot i escoltant de nou el mateix projecte que no les músiques, les quals sí varen canviar com sempre passa amb el Jazz. Si jo escrivia que era un Jazz ancestral, tribal, de les arrels, de les tribus, no m'equivocava gaire. Sánchez presentava el seu darrer projecte anomenat "Carib: riu que recórrer el Caribe", i ben bé que és tota una riuada de ritmes que no són els habituals en els grups de jazz i per això el jazz tribal coincidint amb la presentació que en fa ell mateix, de músiques i ritmes ancestrals de Haití i Puerto Rico, d'on és ell mateix. 

Si les influències rítmiques són aquestes, les del seu estil al saxo tenor passen per Coltrane, Rollins, Henderson i alguns més. La seva permanent intuïció rítmica el fa participar quan acaba un solo, per exemple, tot i posant-se davant d'un únic tambor i tocant-lo com si estigués en un ball ritual en una fosca i alliberadora nit en un llunyà poblat. En aquests moments en els quals la magnífica secció rítmica pren el relleu melòdic i rítmic i ell participant-hi amb el tambor és quan també notem encara més el jazz tribal. Si Luís Perdomo segueix una línia improvisadora amb la mà dreta, el contrabaixista pot estar-se tocant una única nota durant tot el solo de Perdomo, això, és clar en un dels temes. Els estris percussius que utilitza el líder són també una mena de maraques, que no ho són però que aconsegueixen el resultat acústic similar. 


Bateria i contrabaix, Ej Strickland i Ricky Rodríguez formen una sòlida secció rítmica recolzada pel magnífic pianista Perdomo. Ells dos però encarnen l'essència rítmica d'aquest Jazz Tribal en honor dels ancestres d'aquests dos pobles, Haití i Puerto Rico. 

El segon tema iniciat pel pianista amb un lick repetitiu rítmic i melòdic, també acompanyat pel contrabaixista, ens situava de ple en aquests indrets inexplorats del jazz més ancestral. Tot i això la melodia del líder no ens allunyava massa de l'espai i temps actuals. Hi va haver però espai pel record als clàssics en una intro del líder a saxo solo, on podíem escoltar músiques i melodies ben anteriors al propi jazz. La cirereta la van fer, i aquesta igualment va respondre al concepte de jazz tribal, en el tema Bis, curtet però intens i no pel volum sonor i sí per la concentració i silenci que es va produir (que ja feia estona que es produïa) només escoltant el saxo, algunes notes a piano i contrabaix i alguns copets al canto de la caixa del bateria.  La melodia que el líder ens oferia, i el ritme de la resta de companys, ben bé ens situava en espais i indrets llunyans. Haurem d'estar alertes quan surti aquest "Carib: río que recorre el Caribe".
Miquel Tuset i Mallol.

Concerts 8ena Temporada Jazz Club La Vicentina

Inauguració "especial" 8ena temporada del 
Jazz Club La Vicentina:

divendres 23 de setembre a les 22h a la Sala Xica de La Vicentina
Concert de Rock-Pop anys 60s

Els Sombras, interpreten la música de The Shadows.
Manuel Merino, guitarra solista
Pere Miquel, guitarra rítmica
Alfred Pla, baix elèctric
Ricard Crespi, bateria

divendres 30 de setembre a les 22h a la Sala Xica de La Vicentina
Concert-Jam Session

Joel Moreno Trio
Joel Moreno, guitarra
Oriol Roca, contrabaix
Santi Colomer, bateria

Concert patrocinat per l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts.

------------------------------------------------------------------------------------

divendres 21 d'octubre a les 22h a la Sala Xica de La Vicentina
Concert de Jazz

Albert Vila Quartet
Albert Vila, guitarra
Xavi Torres, piano
Rai Ferrer, contrabaix
David Xirgu, bateria

divendres 28 de setembre a les 22h a la Sala Xica de La Vicentina
Concert-Jam Session

Geni Barry Trio
Geni Barry, vibràfon
Xavi Algans, piano
Tom Warburton, contrabaix

Concert patrocinat per l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts.

------------------------------------------------------------------------------------

divendres 18 de novembre a les 22h a la Sala Xica de La Vicentina
Concert de Jazz

Carles Pineda Quartet
Carles Pineda, saxo alto
Federico Mazzzanti, piano
Joan Martí, contrabaix
Pau Bombardó, bateria

divendres 25 de novembre a les 22h a la Sala Xica de La Vicentina
Concert-Jam Session

Miguel Royo "Wally" trio

Concert patrocinat per l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts.

------------------------------------------------------------------------------------

divendres 23 de desembre a les 22h a la Sala Xica de La Vicentina
Concert de Jazz

Joan Vidal Sextet

divendres 30 de desembre a les 22h a la Sala Xica de La Vicentina
Concert-Jam Session

Pere Masafret trio

Concert patrocinat per l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts.

------------------------------------------------------------------------------------


WTF Tom Warburton Quartet, 8 d'agost de 2016.

I això és el que vaig escriure al Facebook....aquesta matinada....les tres primeres fotos són de Josep Tomàs....gràcies rei..les altres, meves, by mòbil.



Doncs avui hem tingut la sort, els presents, d'assistir a una de les millors WTF dels darrers mesos, que jo recordi. N'hi ha hagut d'altres impressionants com la del XVè aniversari, per parlar només d'una, però amb la d'avui, hem flipat.

Només amb el nom dels músics convidats un ja es podia imaginar que sonaria de collons, però faltava escoltar el projecte, les músiques i arranjaments, i això companys, ha estat la clau de volta. Vicent Macian Pla, Marco Mezquida i David Xirgu, han estat els acompanyants escollits pel líder del projecte, en Thomas Kent Warburton Jr.. Aquest va rebre l'encàrrec de "muntar" una WTF de part del màster Aurelio Santos, i el resultat ningú el sabia, ni tan sols els mateixos músics, si m'atenc al comentari del Tom tot i dient-me que no havien assajat pràcticament gens, potser durant la prova de so.

Si penses això i et poses a recordar els molts moments brillants que hem pogut gaudir, te'n fas creus i fins i tot no t'ho creus. 

Tos quatre amb les partitures de cada tema, i com he pogut veure al final del primer tema, quan el Tom avisa Vicent que es vagi preparant la partitura del següent, que la cosa no para. I així ha estat. Més d'una hora de música ininterrompuda, enllaçant el final d'un amb l'inici del següent, a vegades començat per piano, contrabaix o saxo tenor. Els dos primers d'un mateix compositor, compositora crec. El tercer un de Bon Marley, reconvertint el reggae a un ritme jazzístic. I tots ells amb el denominador comú dels magnífics arranjaments del líder de Kentucky. I parlant del seu país, on hi ha tornados, ha fet un tema d'un tornado que en lloc de destruir, netejava tot per on passava per tornar a començar de zero i ben nets. Un tema dedicat a tots els refugiats sirians, tema amb tot l'amor del món.


l'Aurelio ens ha fet quasi suplicar el tema bis fent-nos aplaudir amb totes les nostres forces als músics i com sempre fa, al mestre dels sons, llums i freds, Leo Bianchi. El bis ha estat una delícia amb aires delicats i amb una música quan l'interpretava Marco al piano amb aires del romanticisme, com m'ha dit l'amic Manu Dimango mentre ens menjàvem el trosset de pizza. Les intervencions dels solistes, inclòs David en els seus "quarts" i sempre quan toca, han estat espaterrants. Vicent ha estat estratosfèric en el segon tema, un d'aires Free totals, on cadascun d'ells s'ha enlairat al més enllà en els corresponents soliloquis. Thomas Kent ha estat sublim en el seu acaronament amb el contrabaix. Una afinació perfecte en unes interpretacions súper ràpides, segon tema, i delicades amb l'arc en la balada de Silvio Rodríguez, la del tema bis, crec recordar.


De moment no he tornat a escoltar res encara, o sigui que parlo de memòria, que fins aquí hi arribo, i si m'equivoco em disculpeu que ja ho arreglaré una vegada hagi editat els àudios del concert del The Quartet i la corresponent Jam Session. En aquesta hem pogut continuar gaudint a un molt bon nivell, gràcies a la persistència d'alguns dels mestres inicials com el Vicent que s'ho ha currat força. El primer en descansar i anar a menjar i beure ha estat el "the habitual worker man, the doublebassist" Tom Warburton. El primer en entrar ha estat doncs el Xavi Castillo per després fer-ho en Pau Domenech i el seu magnífic clarinet baix. Un St. Thomas de Rollins magnífic ens ha fet seguir dansant. Després ha entrat Jöel Gonzalez, Joan Casares, i seguint els dos vents i contrabaixista, tot i incorporant-se l'Oriol Vallès en el "On Green Dolphin Street". 


Descansant en Pau i Vicent s'hi ha afegit la Cristina Miguel al tenor fent parella de vents amb l'Oriol en el darrer tema de la Jam, just abans de la "Trully WTF", moment en el qual he tocat el dos, amb el temps suficient per felicitar al Tom i dir-li que ho havia enregistrat. El seu somriure m'ha fet entendre que l'havia encertat, i quan ho tingui editat ell serà el primer en escoltar-ho i també suposo que li agradarà que ho pengi al blog del JCLV. Un trosset de pizza amb el Manu i tots dos de cap al metro, m'ha acompanyat fins Escanya, i jo després tren i cotxe i ell metro i metro. Coses dels canvis de línies. Avui i d'entrada ha estat el somriure de Marlene Martin qui ens ha rebut per després ésser l'Òscar el que controlés la situació fent parella amb la simpàtica mossa. he. Voilà.
Miquel Tuset i Mallol.

Concert de Professors Begues Camp 2016 al teatre Goula

Doncs per resumir-ho en poques paraules dir-vos que va ser un concert magnífic amb algunes sorpreses, les que ens podien proporcionar aquests grans músics, Judy Niemack veu, Peter Bernstein guitarra, Chris Cheek saxos, Mike Kanan piano, Putter Smith contrabaix, Jimmy Wormworth bateria. 

El primer tema va tenir en els seus inicis una mica de problemes tècnics relacionats amb el monitor de la cantant, la qual cosa es va solucionar després de produir-se un desagradable acoblament acústic. 

S'ha de dir que el teatre feia goig, tot ple de gent de diversos llocs, poblacions properes i no tant com algunes amigues vingudes directament de Igualada. Nosaltres de Sant Vicenç i Sabadell, etc....

Les sorpreses respecte l'any passat van ser la magnífica presència de la cantant i saxofonista. Parlant d'ella us haig de dir que aquesta simpàtica dona, Judy Niemackés una gran cantant, amb una entonació perfecte, preciosa veu i millors improvisacions. Fent "Scat" va estar increïble, per dir-ho amb només una paraula. L'amic americà de molts músics catalans entre els quals la Elisabet RaspallChris Cheek , va estar soberg amb el soprano i tenor. Amb un magnífic so amb els dos instruments a l'hora de fer les melodies i amb unes improvisacions totalment impressionants. El sempre magnífic  Peter Bernstein també ho va ser en aquesta ocasió, essent també força delicat amb el so. Les improvisacions, polides i netes de digitació, inventives, acabaven amb les conseqüents progressions d'acords. La secció rítmica, més completa de lo normal amb vibràfon, piano, contrabaix i bateria, va estar súper compenetrada. Tinguem en compte que ja van enregistrar un projecte dedicat a Gerswin i pel que va dir el Jordi en els propers dies n'enregistraran un altre dedicat a no recordo qui. 

Una característica general en tots els solos és que no es van allargar massa, de fet, probablement devien fer un sol "Chorus". Una formació extensa i fen solos llargs hauria provocat escoltar menys temes, entre d'altres possibles coses. Qui no va estar massa, gens generós en els soliloquis va ser el Mike Kanan. Entre que el piano no se sentia (no tenia cap micròfon) i que potser volia que els fessin els altres, va estar-se molta estona només acompanyant d'una manera quasi silenciosa. La resta de membres de la amplia secció rítmica sí que van fer els seus corresponents solos, reeixits tots com els que va fer el més avi de tots, el gran i històric Jimmy Wormworth, magnífics tots i un exemple a seguir tot i la seva avançada edat.

Els temes van oscil·lar entre estàndards amb marcat estil clàssic i alguns altres de més moderns com el tema de Monk, Misterioso. Un tema que jo no havia escoltat mai cantat, i que crec no deu ser massa fàcil d'interpretar-lo amb la veu, si considerem els intervals tan malparits que te. Van seguir més temes coneguts però com sempre em passa, a l'hora de recordar el nom no hi ha manera. Precioses balades, com la que va començar amb el soprano de Cheek, la banda sonora de Espartacus i més temes van omplir de música magnífica el teatre, balada que va iniciar un petit bloc de temes instrumentals. Ella però hi va tornar, i quan ho va fer s'ha de dir que omplia l'escenari amb la seva presència i somriure. I quina importància escènica que te la cantant, o el cantant. Els demés igualment hi són, però poden estar concentrats tocant el seu instrument, però qui dóna la cara, s'emporta moltes de les mirades del públic present. Qüestió d'estètica o del que sigui, l'assumpte és que vam estar pendents d'ella sempre que hi va ser. 

La música i les bones vibracions van continuar fins arribar al final, on a base de llargs aplaudiments ens van oferir un preciós bis, una preciosa balada anomenada If you could see me now.

En fi, que va ser un fi de curs pels alumnes que hi  van estar-s'hi tota la setmana i per a nosaltres un magnífic concert. I sí que dóna gust veure un espai com el teatre Goula ple de gom a gom. Un públic fidel que any rera any l'omple i que sembla ser que el continuarem omplint i els alumnes Can Rigol, i tot gràcies al renovat suport de l'ajuntament de Begues.

Però això no va ser tot, i mentre bevíem quelcom, alguns alumnes van oferir-nos una magnífica jam session amb la participació també de Roger Mas al piano. La jove Milena Casado al flugelhorn i d'altres companys van ser els artistes que van continuar amb la festa de final de curs. Bravo per a ells, pels organitzadors amb Jordi Rossy al capdavant i amb una bona colla de profes de casa, gracies als alumnes i públic presents. Fins l'any vinent.
Miquel Tuset i Mallol.

Rebento si no ho dic....si no ho dic rebento.

Rebento si no ho dic....si no ho dic rebento.
Sembla ser que en el segon dia de Lee Konitz al Jamboree va passar quelcom de desagradable, molt desagradable. Jo no hi vaig ésser, car si hi hagués estat no s'hauria produit. Per tant, això m'ho ha explicat algú que hi va ser.
Sembla ser que en Chano Domínguez va començar a "increpar" a Mr. Lee Konitz a base de barroers comentaris des del lateral de la nostra cova-cava. "Que no tens swing", "Que si vaja quina merda", etc, tot això convenientment traduït. 
Al cap d'una estona ja era l'estimat mestre qui l'engegava a pastar fang, entre d'altres respostes. L'assumpte va seguir i així va ser que va passar aquest primer passe entre les respostes d'un i les increpacions del dominguero, el qual sembla que anava passat de moltes voltes.
No en va tenir prou i la cosa es va reproduir en el segon passe, i ara ja, per part del dominguero, felicitant a la resta d'acompanyants tot i dient...."Tu sí que ho fas bé, Quadre", etc...
Fins i tot algun dels joves músics acompanyants li va fotre alguna esfereïdora mirada o potser algun comentari.
No sé com va acabar ni m'hi interessa, el que sí sé és que tal falta de respecte vers un dels més grans mestres encara viu, tot i les seves dificultats a l'hora de tocar el saxo alto provocades entre d'altres coses per la seva avançada edat, 88 anys, no te cap explicació. Potser la única sigui la del que es creu més enllà del bé i del mal, i vulgui ser ell, com si la resta de públic no se n'adonés, qui volgués fer paleses totes les mancances del vell mestre. 
Un espectacle execrable que em vaig estalviar, però repeteixo, si hi hagués estat, no s'hauria produit entre ells dos i sí entre el dominguero i jo. I és que si no t'agrada, no hi tornis. O sinó, perquè hi va tornar?
I sí que algú de la sala li va dir alguna cosa ja al final del segon passe i fins i tot els del servei de seguretat el van fer fora, a ell i a un altre.
Si hi ha algú dels qui hi van ésser que pugui corroborar-ho o corregir-ho, per favor que ho faci.
Algú ho havia de dir.

Això és el que vaig posar al Facebook i bon tremolor que va causar. Inicialment havia posat uns comentaris sobre la música del músic C.D. els quals eren més producte de la mala llet per tot plegat, els quals no s'ajustaven a la vertadera essència musical d'aquest gran músic, per la qual cosa els he tret. L'assumpte del seu comportament però, queda aquí igualment exposat. Tan de bo que això no hagués passat.
Miquel Tuset i Mallol.

John Abercrombie Quartet al Jamboree...5 i 6 d'agost de 2016.

Doncs deixeu-me que us posi les quatre lletres que vaig posar al Facebook....


Doncs ja estem en dansa amb el John Abercrombie Quartet...amb Marc Copland, Drew Gress, Joey Baron, Pere Pons i Francesca Russo ...Un concert trepidant i delicat a parts iguals. Mestria total de tots quatre a la vegada que una gran compenetració. Quin plaer escoltar-los, quin plaer veure' ls. Temes del seu darrer 39 Steps del 2013 de ECM i balades del Marc, també d'un disc del Manfred Eicher. 

Un primer passe amb la sala plena a vessar, i tothom amb l' expectativa de gaudir com poques vegades i de tan a prop. Aquesta és la gràcia i el perquè, poder veure de ben a prop a aquests, els Jazz Masters que ens arriben del més enllà de la bassa. Avui he tornat a "notar" el fet del "caminar" del grup base. 

Piano, contrabaix i bateria són una entitat pròpia que s'embala catapultada pel primer instrument. Això no vol dir que amb el mestre John Abercrombie no volessin, també. Sí, però d'una altra manera...potser més continguda. El trio base liderat per un altre instrument, vents o cordes, acompanya més que desenvolupa. Tot i això, ja notat en d'altres ocasions, avui, la compenetració de tots quatre ha estat la pròpia força que els ha catapultat. El so ha estat delicat, el de la guitarra del mestre i el dels altres companys. M'ha semblat que fins i tot el enlluernant Joey Baron ha sonat més fluix que el piano de Copland, i parlem de volums. Aquesta apreciació meva només vol fer constar les maneres delicades d'aquest monstre polirítmic anomenat Joey Baron. 


Si parlem ara del líder, el seu fraseig lleuger, delicat, ràpid i fresc, contrasta amb els seus moviments físics, els quals ens el mostren una mica atrotinat. El seu estil ha estat identificat des de la primera nota i veure'l tocar en els solos amb els ulls tancats, amb tot el seu sentiment expressat a la seva cara ha estat tota una joia. Marc Copland ha estat soberg, acompanyant delicadament i desfermant-se tot i liderant el trio base. Avui no era dia d'aplaudiments en els solos del contrabaixista, tot i la seva mestria, i sí els del mestre Baron. Si a Granollers va tocar amb la bateria del David Xirgu, avui han sonat els seus plats. Els canvis rítmics, "virgueries" constants que ha anat fent sense parar de somriure i sempre mirant al còmplice Gress, han evolucionat en un únic i massa curt solo del baterista en cadascun dels dos passes. 

El segon passe ha estat diferent del primer. Les músiques sí, que no les maneres. La predisposició nostra a escoltar el que fos i la concentració ràpida del mestre Abercrombie, ha ocasionat que ràpidament tots plegats estiguéssim en plena comú unió escoltant-los, i més i tot diria jo, comprenent-los. El silenci ha estat total, exceptuant algun comentari d'algú suposadament entés. Un concert per retrobar-lo després de tants anys i pels qui ho fareu el dissabte a les 20h, dir-vos que ho gaudireu d'una manera extraordinària. Ell i el trio acompanyant us transportaran a un espai-temps on l'acústica, els sons, la música és la total protagonista. Punt i final per parlar de la persona. Humil, educat i comunicador lo just per agrair i presentar als companys. El Bis però, és un concepte que no entenen de la mateixa manera que ho fem nosaltres. Pecata minuta...molt minuta. Com sempre que pot, Pere Pons ha presentat l'esdeveniment i la magnífica Francesca Russo ha estat qui s'ha encarregat què els músics estiguessin la mar de bé.  Avui l'Òscar ha estat tocant la bateria i la Marlene, la simpatia, a la barra....he..he. Voilà.
Miquel Tuset i Mallol.

Casares Family Party al Jamboree, 4 d'agost de 2016

Doncs aquestes han estat les "quatre ratlles" penjades al FB de la petita crònica d'aquest magnífic concert...

Ja estem en dansa amb el Casares Family Party...amb Alba Pujals Roigé, Oriol Vallès López, Joan Monné, Pau Lligadas i la família Casares, amb Joan Casares Alcobé, Lluc Casares Alcobé i el responsable de tot plegat, en Pau Casares.

Poc podíem pensar els qui hi hem anat que escoltaríem el què hem escoltat, es clar que la proposta del septet donava molt de si. Els temes escollits, gens trillats excepte un, ha estat la clau de volta de tot plegat. El súper conegut Georgia on...no ho ha estat tant, gràcies a l'arranjament del Lluc. Aquest ha sonat després de temes de Johnny Griffin, Dexter Gordon i demés, arranjats pels membres de la saga. Amb una "front line" de dos metalls i dues canyes, les intervencions en grup i solistes han estat impressionants. La secció rítmica, immensa. 

Els diversos moments escoltant el trio base ens han fet vibrar, pel swing del Joan, el walking del Pau, i la mestria de Joan Monné al piano. Aquest, primer solejant amb la mà dreta (sense oblidar la sinistra) i acabant els solos amb magnífiques progressions d'acords. El tema de'n Pau anomenat "efectivament" ha estat increïble. Uns inicis de tota la "front line", metalls amb sordines i amb un seguit de notes soltes, ben marcades, han donat pas a un magnífic i modern solo del compositor. Abans de la seva intervenció però, ha estat en Lligadas qui ha marcat una magnífica entrada per després situar-nos en el tempo i swing del tema. El bis ha estat un arranjament del gran dels Casares sobre un tema al més pur estil New Orleans, tot i no haver-hi anat ni el Lluc ni jo. En definitiva, un projecte que s'ha enregistrat per activa i per passiva i que esperem pugui veure la llum física. Enhorabona a tots els músics...i a la barra el sempre entranyable Òscar de Pombo. Finalment dir-vos que avui sí hi han anat alguns músics amics i admirador com la Irene Reig, Pol Omedes Casacuberta i alguns més. Ole.
Miquel Tuset i Mallol.

Mr. Lee Konitz & Catalan Quartet, Mas i Mas al Jamboree, 29 i 30 de juliol de 2016.

Doncs si el dia anterior vam gaudir amb Mr. Marsalis, l'endemà també ho vàrem fer amb el gran Lee Konitz i el seu Catalan Quartet. Una formació ad-hoc per a la ocasió amb el Marco Mezquida, piano; Bori Albeo, contrabaix i Ramon Prats, bateria

I això és el que vaig escriure mentre tornava a casa, primer al metro i després al tren, tot i acabar-ho en arribar a casa....

La música, la persona, el mestre...Mr Lee Konitz...dos entranyables passes, un trosset de la seva vida que ha volgut compartir amb tots nosaltres. Si al primer passe ha estat una mica contingut, cantant potser més que tocant...estàndards enllassats a mode de medley, el segon set ha estat més instrumentista, amb un fraseig magnífic i amb algun tema propi, Lee?, i la seva versió del Out of nowhere. De fet ha estat una classe magistral per a tots els presents però molt més pel magnífic trio acompanyant Marco Mezquida, Bori Albero i Ramon Prats. 

Qui millor què ells per gaudir-ho, gaudir-lo tan a prop. La compenetració ha estat total, a cada moment, a cada nota. La interacció, perfecte. Un concert 100% acústic, on la bateria l'ha fregat més que picat, Ramon, i la nitidesa del piano a les mans destres i avui sempre delicades del Marco, han catapultat el sempre expansiu i somrient, content, Bori. Aquest ha volat tot lo que ha volgut, sol, i també amb el suau frec de les escombretes. El mateix Lee ha intervingut al final tot i recordant-li que havia d'aterrar. Una lliçó d'humilitat, de música, de improvisació com quan el mestre ha tocat una línia tot i encoratjant-los a afegir-s'hi. En acabar-la, Marco ha tocat les últimes notes, tot i mirant-lo volguen dir que no era tan fàcil. Després sí, ho ha desenvolupat segons el seu criteri i els companys l'han seguit, així com també el mestre. Avui la música ha anat in crescendo o sigui que demà ja partirà de molt a munt. Si hi podeu anar, aneu-hi i ja m'ho explicareu. Voilà.

En aquestes ratlles no hi ha els sentiments que sorgien de tots nosaltres a mida que els minuts passaven. Veure de quina manera respectuosa els nostres nois acaronaven cadascuna de les seves intervencions acompanyant-lo quan ell solejava. Entendre a cada moment que el Mestre podia intervenir fins i tot en un solo teu, d'ells, i ràpidament deixar-lo i tornar a la feina d'acompanyant, humilment, orgullosament d'estar-lo acompanyant, doncs això no te preu. Mr. Konitz també està atrotinat, tot i això i en el primer dia que és quan hi vaig anar, vaig poder veure'n les seves dificultats a l'hora d'esbufegar un instrument que ara se li resistia. Cantar era la seva manera de mostrar-nos com improvisaria si tot estigués com abans. Improviseu cantant, ens estava dient. La canya li feia la guitza i tot i així va deixar anar unes improvisacions d'aquelles de llibre. Molts músics també van omplir el Jamboree i molts aficionats ja granadets hi van ser, escoltant tots nosaltres amb el màxim respecte, amb la màxima atenció i amor. 

Em vaig quedar a fer unes menges gregues amb la Imma Casanellas i el Miquel Bricullè, i tot i jo portar-los a l'hort, va ser ell qui ho va pagar tot. Se'm va avançar....els n'hi dec una.

O sigui que hi vam tornar tot i esperant tornar-lo a veure'l i escoltar-lo i amb ganes de veure com encetava el segon passe. El fet és que aquest segon passe va estar força més reeixit amb moltes més intervencions amb el saxo alto i no tantes cantant i fent algunes línies d'improvisació força interessants, com vaig comentar el seu dia i haureu llegit més a munt en cursiva. En fi, que gràcies de nou al Pere Pons per aconseguir fer venir aquests grans mestres del jazz de tots els temps, i poder gaudir amb ells en els seus possibles darrers moments. No oblidem que s'acosten als 90. És evident que el meu desig és que visquin els més anys possibles si és que ho poden fer amb dignitat, dignament, car a vegades val més deixar-ho córrer d'una puta vegada.
Gràcies a l'Elena Màrquez per cedir-me les seves magnífiques fotos.
Miquel Tuset i Mallol.

Elis Marsalis Trio featuring Jesse Davis al concert inaugural 14è Festival Mas i Mas, Jamboree, 28 de juliol de 2016

Doncs és evident que no podíem inaugurar el 14è Festival Mas i Mas al Jamboree de cap millor manera. De fet, l'expectació per veure de ben a prop aquest "jazz màster" era impressionant. La sala així ho va mostrar, en els dos passes i ben plena d'aficionats a la vegada que molts músics. Valia molt i molt la pena, gaudir de la sensibilitat del mestre de la pedagogia del jazz a la vegada que igualment pianista sense oblidar tota la seva prole de fills. 
Sense jo saber-ho i no ho sé si l'Òscar de Pombo, vam estar xerrant i bevent uns xupitos a trio amb el net de l'avi i fill del Wynton. Un xaval la mar de simpàtic i força amable, amb el qual vam gaudir força. El detall....en acabar el segon passe i jo sortint dels serveis, em trobo de cara al mestre acompanyat del noi, i jo que li dic...thank you for your music, Mr Marsalis, also for your family....Marsalis family....per la qual cosa ambdós em van mirar obrint els ulls amb un somriure d'un clar agraïment.

Bé, si parlem de la música que van tocar, dir-vos que van ser tot una sèrie d'estàndards començant per un Stella by starlight en el primer passe i seguint amb el Think of one de Monk, temes de Cole Porter com el Love for sale i demés estàndards. Veient com anava l'home, el mestre, ja força vellet i atrotinat, m'atreveixo a dir que en format trio poc podrien aguantar un bolo, i parlo només del papa Marsalis. La seva delicadesa al piano i les seves bones interpretacions van anar acompanyades de tres vertaders "cracs" en plena forma. El contrabaixista Darryl Hall i el bateria italià Mario Gonzi van ser la potent base rítmica que va donar les ales necessàries per deixar volar al nostre amic al saxo alto Jesse Davis

Certament hi havia contrabaixistes entre els músics assistents i ben bé que s'ho valia el mestre Hall. La seva destresa al contrabaix la mostrar en tot moment i també en uns magnífics solos que va desenvolupar. Ben atent hi vaig veure a l'amic Ignasi Sabadell i de ben segur alguns altres n'hi deuria haver. El baterista d'origen italià també va estar a l'alçada del seu company de trio base, de trio del papa Marsalis. Tot i això, us recordo que qui més va "currar-s'ho" va ser el nostre estimat Jesse Davis. D'entrada dir-vos que aquest crac del saxo alto sembla ser una mena de "cercador" de sons diversos i per això no para de "remenar" el seu alto tot i "tunejant-lo" de la manera que a ell li sembla millor. En això estem i això us ho dic perquè aquest màster es va presentar amb un alto i un tudell en forma de tenor. En el segon passe li vaig dir quelcom relacionat amb això i no, no, em va dir que el tudell també era d'un alto, és clar, car sinó no s'hi adaptaria. Segons el Lluc, és un "freaky" i cada vegada que es veuen li ho diu...ja m'imagino jo el gran somriure que se li marcarà a la cara del Jesse quan en Lluc li ho digui. L'amistat d'aquest músic americà amb els molts músics que hi havia a la sala és més que evident. Gent com els Smack Dab s'han vist acompanyats per la seva gran presència, per no parlar de la Barcelona Jazz Orquestra, el pianista de la qual, Ignasi Terrassa també hi va assistir. No oblidem tampoc la participació de Jesse en els diversos projectes del Joan Chamorro i la Sant Andreu Jazz Band i projectes presentant els nois i noies de la banda. 

En fi, que a banda de ser una persona entranyable i estimada per tots, va ser qui va aguantar el bolo del papa Marsalis. Si dic aguantar ho dic en el bon sentit de la paraula, el sentit energètic car no el musical. Mr. Marsalis te l'essència personal suficient per enlluernar-nos amb les seves interpretacions, tot i que el problema  hauria estat potser la manca d'energia per fer la feina ells sols tots tres, els dos passes. Si n'hi ha tres, aquests toquen més temes i durant tota l'estona. Si n'hi ha quatre, la feina està força més repartida i finalment acaben tocant menys temes per la llargària de les improvisacions.

Les ganes d'escolar-los eren les suficients per tornar-hi després de sopar, de menjar un tall de pizza...i així va ser que ens hi vam trobar els mateixos i uns quants més de nous...i així que el primer tema que va sonar en el segon passe va ser el All The Things You Are amb una magnífica intervenció del gran saxo alto Jesse Davis. Les músiques van seguir volant al més enllà, i de la mà que hi vam anar tots nosaltres...
Miquel Tuset i Mallol.

Jordi Rabascall Quintet, "Veus de Jazz al Terrat del Md'HdC", 27 de juliol de 2016.

Jordi Rabascall by Josep Tomàs
Aquest va ser un dia de perdre'ns la música de Gerry Bergonzi i demés "mostrus" per una badada d'aquelles de per sucar-hi pa. Resulta que havíem d'anar (on finalment vam anar) a veure al Jordi Rabascall Quintet  i el seu projecte de "Sinatra at the Apartment" al, terrat del Museu d'Història de Catalunya i abans vam voler-lo visitar amb una visita guiada. L'assumpte és que aquesta visita la podíem haver fet qualsevol altre dia i així hauríem pogut gaudir amb el "mestres" que van sonar a la nostra Cova-Cava. En fi, que vam fer el préssec, vam estar-nos una estona pel museu, (magnífic i molt ben explicat per una hostessa) i finalment vam fer cap al terrat a agafar lloc ben a prop.

Hi anàvem una bona colla, i la feina la vam tenir tot i informant als qui volien asseure's a les dues files de cadires que havíem reservat, que això, que estaven reservades. Una colla d'amics amb el David Carreras, Montse, Joan Recolons, Mary Gumà, Maria Rosa Ferré,  i una parella més, alhora que la Carme Puche i dues amigues més. Deu ni do. 

Oriol by Josep Tomás
Un terrat aquest el del Museu d'Història amb unes vistes al port i ciutat magnífiques, i més que s'hi tornen a mida que es fa de nit. La gent anava omplint els espais, alguns però sopant i els més fent cua per aconseguir els beures inclosos en l'entrada, un vermouth amb tònica i glaçons diversos. 

Els músics s'estaven preparant a la vegada que el Josep Tomàs preparant els seus estris i també els dos tècnics de so de la Nova Jazz Cava, (recordem que aquests esdeveniments estant muntats des de Terrassa). Fet i fet el Jordi va fer les primeres incursions a l'escenari tot i apuntant l'esdeveniment i comunicant que ben aviat començaria. 

Manel i Claudio by Josep Tomàs
Abans però, ja ens va informar que tenia ben a prop un Jack Daniels d'aquells de gran solera, un dels pocs que Frank Sinatra va tenir a les mans, car en van fer una petita sèrie i aquella n'era una de la sèrie...en fi, que aquell whiskey tenia tota una llarga història. 

El projecte que presentaven està relacionat amb les músiques  més íntimes que Sinatra havia enregistrat al llarg de la seva vida, i això és el que en Jordi Rabascall, veu; Claudio Marrero, saxo tenor, flauta i synth; Rodrigo G. Pahlen, piano i harmònica; Manel Fortià, contrabaix i Oriol González Orti, bateria, ens van interpretar.

Alguns temes es van interpretar amb ínfims arranjaments, és a di, quasi originals, tot i que d'altres tenien alteracions diverses fins i tot rítmiques a la vegada que melòdiques i harmòniques. Aquesta és la novetat pel que fa a cantar temes que cantava Sinatra, que en algun moment et pots trobar que no els acabes de situar. És la gràcia i d'això sembla que en sortirà algun disc, o sigui que haurem d'estar amatents. 

De tots és coneguda la capacitat artística d'aquest cantant autodidacta, Jordi Rabascall. En sabem també les seves virtuts pel que fa a l'ample registre de la seva magnífica i agradable veu, però cada vegada veiem que domina més i més el fet d'improvisar. Tot i no fer-ho segons els "patrons" estàndards, aconsegueix que ens agradi fent-ho segons el seu tarannà i lliure personalitat. L'escenari és una eina que domina a la perfecció i és un dels pocs que gaudeix alegrament improvisant fins i tot parlant i a la vegada ens fa gaudir per la seva llibertat i molt bon rotllo. No és un comediant però, i en cap moment tens la sensació del ridícul aliè. Tot i que sí pugui ser un comediant com la majoria dels de la "faràndula".

Públic, Rodrigo, Jordi i Claudio, by Josep Tomàs
Els acompanyants van estar immensos com el jove i cada vegada millor saxofonista, en Claudio Marrero el qual ens va mostrar les seves virtuts també a la flauta i sintetitzador. Rodrigo G. Pahlen és un altre dels músics sorprenents que corren per l'escena Barcelonina. Ell mateix és un dels nostres millors harmonicistes de Jazz a la vegada que gran pianista. Rodrigo és un supervivent d'una de les sagues de músics de l'Uruguai i Suïssa, d'on sembla que venen els seus avantpassats, i on un seu besavi havia tocat amb Mahler, si no vaig errat. Manel Fortià és un altre dels contrabaixistes més  en forma de l'escena catalana, ell amb projectes diversos sota el braç, com el que signa amb el Marco Mezquida. Alguns dels seus altres projectes més han sonat al programa de ràdio Jazz Club de Nit, per la qual cosa us recomano la seva ulterior escolta. El darrer en disputa, que no, és el gran drummer terrasenc Oriol González Orti. Aquest és, com tots els altres, una magnífica persona alhora que un magnífic i polièdric bateria avesat a interpretar les més diverses músiques dins i fora del jazz. La seva simpatia és però sinònim de bonhomia, i sempre el veure-u foten "conya" en alguna foto, "afoto". La seva mestria però és ben sabuda i mostrada en cadascuna de les seves intervencions.

Bé, crec que van fer alguna "estrena", algun  tema que sonava per primera vegada força reeixit, i on també en  el Bis, van fer una altra de les seves creacions, tot i arranjant un tema de "La Veu" amb ritmes diversos i amb un llarguíssim i magnífic solo del jove canari al saxo tenor.

Desitjo que tinguin la sort que es mereixen, que sí la tindran, que ja la tenen, i a veure si podem tenir entre les mans ben aviat el seu projecte editat.
Miquel Tuset i Mallol.

Cloenda 7è Festival de Jam Sessions a Sant Vicenç dels Horts, 22 de juliol de 2016

Doncs continuant amb l'actualització del blog, ara toca parlar del darrer dia del 7è Festival de Jam Sessions....i així van ser les "quatre ratlles" que vaig posar al FB....

Doncs ara mateix arribat i ben cansat després de la gran moguda que ha suposat el canvi d'ubicació motivat pels trons, llampecs i pluja que ens ha intentat malmetre la cloenda i ni això ha pogut amb nosaltres. Hem aconseguit que força gent vingués a la Sala Xica, tot i que quasi una dotzena ens han deixat per anar a sopar a la cuina de baix, collons. Tot i això, hem estat una bona colla entre músics i públic i puc afirmar que ens ho hem passat d'allò més bé, ambdós. Primer el combo de l'Escola Jam Session amb dues magnífiques noies, cantant una, na Jara Aiala; pianista l'altra, na Nuria Gar, en Macià AC a la bateria i controlant-ho tot l'amic Emilio Nieto. Una bona estona de projecte i ben acompanyats que han estat pel Geni Barry el qual els hi ha volgut donar un cop de mà, vaja, de dues mans.

Després d'elles ha estat el combo del JCLV amb Geni Barry, Carles Pineda, Jordi Pujol, Albert Caire, Pau Lligadas i Enrique Heredia. Uns magnífics temes per després encetar la Jam Session amb el Juan Carlos Speedy González, Modest Pelfort Fabregas, el mateix Emilio Nieto, la Nuria, en Macià i jo mateix. Un fi de Festival, el 7è que hem de dir que ha estat una magnífica cloenda amb tota la essència del què és aquest Festival de Jam Sessions amb combos d'escoles de música i també alguns professors.
Abans però hem fet un gran sopar de germanor, nooooo, sense truites de patates i ceba...i sí amb els "montaditos" que ens ha preparat l'amic Jesús de La Taska....tots plegats conjuntament amb els acompanyants de l'escola i els tècnics Quim Isern i ajudant-lo el Juan.

Miquel Tuset i Mallol.

The Infidels al Jardí Tete Montoliu, música als parcs, 20 de juliol de 2016

Doncs en un dia que no teníem prevista aquesta música, ens hi vam trobar com per casualitat. Havíem quedat per anar per primera vegada a l'Ocaña a veure el trio amb el Vicent Macià, Martín Léiton i Ramon Prats i ens vam equivocar de dia, o sigui que el Joan Recolons va veure que feien jazz als jardins Tete Montoliu i de cap allà que hi vam anar. Només arribar ja ens esperava una molt amable noia que feia tasques d'hostessa informant-nos del què anàvem a veure. En veure el nom de la Milena Casado vaig respirar...eps, que ja sé qui és la Milena....els hi vaig recordar que l'havíem vist a 23 Robadors formant part de la Martín Léiton Big Band....ah sí, van dir.....ostres, collonut....

Ens vam asseure a la segona fila tot i esperant l'hora d'inici i que no acabés plovent. Van començar puntuals i vam tenir sort que la pluja no caigués. Una formació aquesta, amb teclat, contrabaix, bateria i ella al flugelhorn. Em va semblar veure una trompeta, el cas és però que no la va treure i només la vam escoltar amb el fiscorn. El primer tema va ser un magnífic How deep is the ocean. Van seguir amb d'altres meravelles  molt ben interpretades totes en un estil marcadament "cool", segons la meva opinió. Tot i haver-hi temes amb més tempo, els sons em van semblar situar-se en l'ona cool.....

Una formació amb: Daniel Ferruz, teclat; Milena Casado, trompeta; Corentin Le Hir, contrabaix i Adrià Claramunt, bateria. 

Ens vam quedar amb detalls interpretatius de tots quatre tot i dominar més el contrabaixista i la intèrpret de metall. l'Adrià i Daniel van estar perfectes en la seva tasca de base rítmica de la qual també en participa el jove contrabaixista. Aquest però, ens va deixar uns solos magnífics alhora que la jove trompetista. Del Daniel van fer-ne un  tema, una preciosa balada, melodia i harmonies, on també va brillar de manera individual així com també en els altres temes. Els "quarts" del bateria Adrià van ser els adequats i es va mostrar correcte i gens sorollós, la qual cosa s'agraeix. Milena és una jove cubana amb una trajectòria i futur que no dubto li seran molt propicis. L'hem vist poques vegades però ja n'hem tingut prou per entendre que estem davant d'una més que promesa, una realitat. Si no estic errat, crec que se n'anirà a al Berklee College of Music de Boston amb alguna beca i potser "Fullright", si és que s'escriu així. En fi, que aquesta és una formació muntada "ad-hoc" per aquests dies de l'estiu i la "música als parcs" de Barcelona. Els Infidels no ho són tant, o potser sí, ho són del tot, afortunadament, com tots nosaltres. 
Miquel Tuset i Mallol.