Sala Sinestesia, Jam Session amb Pol Padròs & Friends, 14 d'abril de 2017

I el mateix dia, i sortint de Jamboree vam anar amb el Joan a la Sala Sinestesia  a gaudir de la Jam i jo amb ganes de tocar algun tema. Ja sabeu que aquest és un nou espai endegat tot just deu fer un parell de mesos per una magnífica emprenedora, Jolanda Marrone, tot i acompanyada de Zuza Jaroszyñska i Anna Sandrini. Les dues primeres havien endegat unes sessions de Jazz, inclosa també una jam els dilluns a la Sala Fènix del carrer de la Riereta del barri del Raval. Per la limitació imposada en un espai sense ànim de lucre i sense barra, limitada a l'extrem, i pel fet de no poder fer Jazz a partir de dijous, aquestes mosses van decidir "buscar-se la vida" i finalment ha estat una d'elles, Jolanda la qui ha arriscat de tot i més "muntant" aquest nou i magnífic espai, amb una total insonorització interior. Està situat al Carrer de Santa Caterina del barri de Sants i és de fàcil accés via metro, caminant una mica, o per anar-hi en cotxe. 

Aquest dimecres republicà i venint del Jamboree havia de ser un dia magnífic per poder gaudir de l'espai, de la companyia i potser tocant algun tema tot i ben acompanyat per tan bons músics. I és que la Jam la obria Pol Padròs, trompeta acompanyat de Antonio Mazzei, piano; Manel Fortià, contrabaix i Joao Vieira, bateria. S'ha de dir que qui coordina la Jam Session i organitza la programació és el bateria portuguès, qui ja feia la mateixa tasca a l'antiga  seu, la Sala Fènix

Doncs així és que vam arribar amb el Joan Recolons a la Sala Sinestesia amb el concert inicial ja començat i a primera fila que ens hi vam posar. Tot i el magnífic espai, encara li falta un xic perquè la gent aficionada al Jazz  ompli aquest espai tan ben muntat. Així que també passa el mateix amb els músics, tot i que d'ençà aquest dia, i en d'altres Jams posteriors, l'afluència de músics ha anat incrementant-se. Així doncs, aquest dia va ser un dia de descoberta per l'amic Curro Gàlvez, contrabaix el qual va ser un dels que hi va participar, com també Natsuko Sugao, trompeta, ella ja una habitual del local. Un altre dels músics del Conservatori Superior del Liceu que anava a la Sala Fènix, el pianista Àlvaro Torres, va ser un dels que també s'hi va afegir. Oriol Roca, contrabaix i Sabina Witt, veu s'hi van sumar també, així com també el guitarrista Cristian Hernández. Jo mateix m'hi vaig afegir, com a músic amateur que soc, i així és que vaig poder tocar alguns temes amb aquests grans músics i joves amics. 

Bé, doncs ja ho sabeu per si no ho sabíeu que hi ha un nou espai a Sants anomenat Sala Sinestesia on s'hi pot escoltar no només Jazz, car els dimarts s'hi fan actuacions de Lliure Improvisació, com també s'havien fet a la Sala Fènix amb diverses actuacions de Memoria Uno entre moltes altres.

Carrer de Santa Caterina, 52-54, 08014 Barcelona


Miquel Tuset i Mallol.

Nu Roots presentant "Motion" al Jamboree, 14 d'abril de 2017

I després d'un dia, un altre, i al Jamboree aquesta setmana la diversitat musical hi va ser de nou representada i aquesta vegada pel trio Nu-Roots, projecte liderat ( i segur què en David em dirà, co-liderat) pel gran trompetista David Pastor i els seus amics Josep Lluís Guart i Pere Foved. Aquest és un projecte que va passar ja fa anys pel Jazz Club La Vicentina en la seva primera volada, crec jo i amb la mateixa formació. Recordo però que aleshores el bateria "oficial" crec que era Toni Pagès. Aquest trio d'amics tenen una "idea" comuna de fer música, la de les barreges de diversos estils amb una base "funky" i amb electrònica d'estris i efectes diversos. Sota aquest paraigua és que la formació desenvolupa els seus projectes i amb la presentació d'aquest "Motion" al Jamboree han volgut deixar "sentada" d'una vegada per totes la càtedra de la diversitat, de la modernitat. 

Un projecte magnífic, amb una gran "trempera", ideal per a gaudi de gent diversa, amb o sense ganes de "ballaruca". Per descomptat que els qui el gaudiran més són els que a més de gaudir amb les músiques, també gaudeixin amb els ritmes, ballant-ne tots els temes. El projecte se situa en l'espai de l'"organ trio" amb diversitat musical per la profusió d'efectes diversos tot i que en aquest concert no n'hi va haver en excessiu. Poder comptar amb el Josep Lluís Guart a les mans dels teclats diversos, piano i teclat Nord amb sonoritat Hammond és tot un luxe. Aquest músic manté una gran comunicació amb el potent baterista Pere Foved evidenciada sobretot en els moments en els quals només són ells dos els qui sonen dalt l'escenari. El so Hammond aconseguit és magnífic i d'igual manera domina el so del baix, acompanyant-se d'un altre petit teclat per fer aquesta labor. Profusió d'instrumental dalt l'escenari, i segons em va dir l'Àlex Monsoliu, tots els sons encabits mitjançant un "mixer" i per tant, sortint el senyal ja mesclat cap a la seva cabina. Per cert, ell després te la feina d'aconseguir que tot soni la "mar de bé" la qual cosa sempre aconsegueix. David Pastor a la trompeta, passada pel sedàs electrònic tot i que no gaire, va afegir també veus enregistrades en alguns temes a mode d'intro o d'acompanyament i tampoc de massa durada, més per fer-nos entendre de què anava el projecte i no tant com a motiu principal, afortunadament. La seva mestria instrumental en el món del Jazz és de tots coneguda, però no sé si tothom sap que a més és reputat professor de trompeta clàssica al Conservatori Superior de Música de València. Amb aquesta premisa entendreu que sonés algun tema amb aquestes sonoritats i així és que va sonar quelcom relacionat amb "Bach", i tot i no ser-ho, ell mateix em va dir en lliurar-me el seu disc, que el tema es deia "Sweet Bar Roca", de "Suite Barroca", és clar. La mestria de Pere Foved a la bateria és de tots ben coneguda, situant-lo també en d'altres projectes molt més jazzy i fins i tot de pop-jazz com és el de la cantant Laura Simò, el dedicat a la música de Burt Bacharach el qual també vam poder veure i escoltar al Jamboree amb en Mattewh Simon a la trompeta. Pere es navega bé en totes les "aigües" tot i què les que tenen més "mala mar", ja m'enteneu, són les que més li agraden. És potent i precís de tempo, i els seus solos són també magistrals i inventius. Acompanyant, manté el swing requerit o el "beat" adequat i la compenetració amb els dos amics és total.

Aquest projecte "Motion" de David Pastor - Nu Roots que presentaven al Jamboree i amb els discos sobre el taulell, la barra del local, va sonar posteriorment en un Jazz Club de Nit, concretament en el "Programa 281" acompanyat de d'altres companys com Carlos Falanga, Tuomo Usitalo i Nicolás Herrera i aquí us poso l'enllaç de l'àudio del programa per si us fa gràcia escoltar el projecte "Motion" i de passada els altres tres:


S'ha de dir que, en el concert presentació al Jamboree van sonar temes d'anteriors projectes com és el bis que van fer amb un magnífic arranjament del "A Night In Tunissia":


Miquel Tuset i Mallol.

Soda Acústic, Jam núm 100, el 13 d'abril de 2017

Doncs després d'escoltar el projecte de l'Albert Cirera i els Tres Tambors vaig fer cap al local de Gràcia "Soda Acústic" per participar de la festa de la seva Jam núm 100. Aquest espai, al qual no hi he pogut anar gaire per motius relacionats amb l'horari, trens i demés vicissituds, ha adquirit de ple dret l'èxit que passat el temps es mereix. 

Un espai ja existent el Soda però que gràcies a la persistència  de Nico Sánchez, guitarra; Marc Cuevas, contrabaix i Santi Colomer, bateria  els quals van començar una Jam Session els dijous, així com amb molta discreció, en un lloc, Gràcia on el Jazz no és la música que més escolta la gent, al menys això semblava pel fet de no haver-hi cap local d'aquest estil de música. De fet, alguna de les vegades que hi havia anat, havien d'endarrerir l'hora d'inici que inicialment era a les 21h 30m, crec recordar, pel fet que la gent, aleshores no massa, arribava molt més tard. Fins i tot una setmana de fa un any  o més en què l'amic Ernesto Aurignac va estar-se per Barcelona i on el vaig poder veure en diferents espais com el JazzSí Taller de Músics, també va estar convidat pels tres amics a obrir la Jam del Soda sense gaire afluència de públic. I això ho dic perquè l'èxit total, actual, d'aquest esdeveniment fa que cada dijous trobis que hi ha una gran quantitat de públic, entre els quals força "guiris" joves, nois i noies que sembla viuen per poc o molt temps al barri, alhora que gran quantitat de músics que hi van cada dijous per poder tocar. 

Així és que aquest dijous i per celebrar la Jam número 100 hi vaig anar, car no hi podia faltar. Així és que aquestes quatre ratlles vaig deixar penjades al Facebook tot i parlant dels molts músics que vaig poder veure i amb alguns com el gran guitarrista Guido di Blasi parlar per primera vegada després que jo li posés el seu magnífic treball New Tango Project

"La Jam núm 100 al Soda...no hi cap ni una agulla...i cada dijous igual. Ple de músics que volen tocar, ple de gent, guiris inclosos. Incredible. No hi ha paraules. Félix Rossy és el músic convidat amb la base rítmica habitual des dels inicis amb Nico Sanchez, Marc Cuevas I Santi Colomer. Però de músics saludats i/o vistos tenim a Mariano Camarasa, Alfred Artigas, Joel Moreno Codinachs, Guido Di Blasi, Natsuko Sugao, Jaume Ferrer Jorba, Alvaro Torres , Dee Jay Foster I alguns més que segur deuen estar per aquí o vindran. Magnífic. Ara l'espai resulta fins I tot petit. Collons."

Doncs això, que estigueu a l'aguait i deixeu-vos caure per aquest local de Gràcia anomenat Soda Acústic on cada dijous hi trobareu un magnífic ambient i una gran quantitat de músics bons, professionals i alguns amateurs, pocs aquests, els quals segur us faran passar una molt bona estona.

Adreça: Carrer de les Guilleries, 6, 08012 Barcelona

Telèfon: 930 16 55 90

https://www.google.es/maps/place/Soda+Ac%C3%BAstic/@41.4030688,2.1570173,15z/data=!4m5!3m4!1s0x0:0x428f87f8d3b71ead!8m2!3d41.4030688!4d2.1570173

Miquel Tuset i Mallol.

Albert Cirera i els Tres Tambors presentant "La Suite Salada" al Jamboree, 13 d'abril de 2017

Albert Cirera presentant Suite Salada
Doncs l'afició a la música en general i al Jazz en particular em va fer tornar un dia després al Jamboree per gaudir amb una proposta totalment oposada a la vista i escoltada el dia anterior amb el Sergi Sirvent Trio. Així és que d'escoltar una farcit de magnífics estàndards vaig passar a escoltar, a involucrar-me diria jo, en un particular viatge de la mà de l'Albert Cirera i els seus amics i companys de viatge de ja fa alguns anys. No oblidem que la formació Albert Cirera i els Tres Tambors porten uns anys junts, i amb projectes discogràfics a les seves espatlles com el disc de Fresh Sound New Talent "Els Encants" (FSNT, 2012). 

Una formació amb:
Albert Cirera, saxo tenor i percussions; Marco Mezquida, piano; Mark Lohikari, contrabaix i Òscar Domenech, bateria.

I extret de la web de Underpool, end diuen:

"Després de la bona acollida del primer disc «Els Encants» (FSNT, 2012) Albert Cirera & Tres Tambors presenta el seu segon disc, "Suite Salada" (UnderPool, 2016). Un treball que expandeix una mica mes les fronteres d'aquest grup cap a camins més lliures i profunds, però sense deixar de ser el projecte més líric de Cirera. Un treball que mostra, una vegada mes, la connexió entre aquests quatre músics, enllaçant, en uns 50 minuts de música, paisatges sonors, melodies, interludis i improvisacions, plenes d'energia, caràcter i sorpresa. Sempre amb els infinits matisos de la paraula bellesa, i el viatge col·lectiu com a referència, aquests quatre músics juguen amb la música proposada per Cirera com quatre nens divertint-se en alguna platja menorquina, illa que inspira Cirera per donar llum a aquesta idea que feia anys que perseguia."

Doncs així és com nosaltres ho vam "sentir" (de sentiment), veure i escoltar, amb la màxima compenetració amb els músics ja des dels inicis amb un silenci sepulcral.

Una "Suite Salada" amb uns temes amb títols com aquests....

1. S'Auba 
2. Tantra 
3. 5 Anys 
4. Jaleo 
5. Es Fosquet 
6. Talis 

I tot i la separació "física" en el disc podent escollir els temes de manera individual, el directe va ser com és en el disc també, escoltant tota la "Suite Salada" de manera ininterrompuda. 

Així és que després d'una llarga introducció amb "S'Auba" a base de percussions diverses i tots nosaltres imbuïts per aquell espai sonor i en sepulcral silenci, va ser Marko qui amb soltes notes del seu contrabaix va afegir l'entramat rítmic de manera delicada. Abans però, la flauta dolça de l'Albert ens havia situat en un despertar solar des de l'illa de MenorcaLa solitud de Marko amb el seu contrabaix donava peu a l'inici ininterromput del segon tema "Tantra" i on viuríem noves sensacions melòdiques d'una gran bellesa mitjançant el so del tenor del líder i compositor Cirera. Les percussions diverses venien de la mà de l'Albert i també de Marco Mezquida i l'Òscar Domènech. Una línia de baixos amb un riff repetitiu acompanyada de tots aquests diversos sons, va donar peu a la rítmica delicada sí però persistent de l'Òscar a base primer de tocs amb les mans de timbales i caixa, per després esdevenir més potent i brillant amb les baquetes i plats. El piano de Marco va anar apareixent així com si res, i també de manera persistent, mentre tot plegat agafà una consistència sonora i rítmica impressionant. I llavors.....el so magnífic del saxo tenor de l'Albert i la preciosa melodia d'aquest "Tantra". Ben aviat, un break que ens va deixar penjats per després seguir la rítmica de contrabaix i bateria, alhora que la persistència del piano. De nou la melodia interpretada pel líder, i ara amb l'afegitó del "pont" del tema, jo diria. El "solo" del líder, sobre la base rítmica comentada, inalterable, va ser magistral i d'una potència-presència, abassegadora, arribant a clímaxs sonors en els més aguts del seu tenor impressionants. Mica a mica les aigües tornaren al seu cau, i així és que la delicadesa tornar a aparèixer amb el piano de Mezquida tot i donant pas als "5 anys". Marco ens extasià llargament en aquests "5 anys" en una intro magnífica que finalment va agafar el "cos" rítmic de la mà d'ell mateix i del magnífic baterista Òscar Domènech. Aquest, va estar brillant afegint-hi tot tipus de recursos rítmics i no, amb sonoritats diverses i control total d'aquest complex poli-instrument. Marko va afegir-s'hi també amb el contrabaix, i aquest trio va "estirar-se" amb moments sublims com els del pianista amb persistència rítmica i fins arribar al moment del "motiu principal" d'aquests "5 anys", desenvolupant un "solo" magnífic, ple de recursos melòdics i rítmics.  Al final d'aquest tema, i en plena descàrrega sonora se situà el següent "Jaleo" en una total implicació en la Lliure Improvisació on el baterista es desfermà, que ja ho estava, en una demostració de domini tècnic de tot el seu poli-instrument, moment també on l'Albert i Marco s'hi afegiren amb els seus diversos estris percussius. I si aquest tema va "brillar" el baterista, en el següent tema de referències menorquines, "Es Fosquet", va ser el líder qui va desenvolupar tota una preciosa melodia farcida de moments àlgids, sublims, com si d'una majestuosa "obra" es tractés, i més ben dit, doncs sí, els moments varen ser majestuosos i la melodia així ho va ser. 

Albert Cirera agraint-nos la nostra presència
I així van anar seguint amb la resta de la magnífica "Suite Salada" amb el darrer tema de nou situat en la més delicada sonoritat, "Talis", tot i retornant als inicis amb una total "calma", en un concert magistral on la maduresa del públic va fer possible que poguéssim escoltar aquesta música sense cap interrupció ni comentari, car, no se sentia ni el brunzit d'una mosca, que es diu de manera col·loquial. Magnífic el públic, entre els quals molts amics i familiars amb les paraules del mateix Cirera, i magnífics els músics en presentar al Jamboree un projecte que ells ja havien "rodat" per diferents indrets havent fet fins i tot una gira per la península, crec que em va dir l'amic Òscar. O sigui que sense més paraules, us passo l'enllaç per poder escoltar (i descarregar per 10€) des del bandcamp de Underpool, la Suite Salada:


Miquel Tuset i Mallol.

Sergi Sirvent Trio al Jamboree, el 12 d'abril de 2017

Doncs el dimecres 12 d'abril vam anar al Jamboree per veure el Sergi Sirvent Trio amb la versió més potent dels seus diversos projectes a trio. S'ha de dir que també és on el vessant d'homenatge als estàndards de Jazz està més implementada, car en els altres projectes a trio, les músiques són més personals amb composicions del pianista i prolífic compositor. 

La proposta no podia ser millor en format totalment acústic de piano, contrabaix i bateria, i així és que els estàndards que van sonar ho van evidenciar. Un trio d'asos com vaig deixar dit en el seu moment al Facebook, amb Sergi Sirvent, piano; Horacio Fumero, contrabaix i David Xirgu, bateria. Dos "pesos pesants" van acompanyar al líder i creatiu pianista i excels compositor Sirvent en la "seu del Jazz" de la ciutat comtal, a la nostra Cova-Cava, Jamboree.

Una cava amb un magnífic aspecte plena d'atents i silenciosos aficionats, els quals vam estar embadalits escoltant en cadascun dels temes i aplaudint solos i finalització d'estàndards amb crits d'admiració, i així ho podeu veure en el bis del primer set:


Tan ens va agradar, al Joan i a mi, que ens vam quedar en el segon passe, per així continuar gaudint d'un repertori de luxe interpretat per igual luxe de músics. Una altra mostra és el vídeo enregistrat del preciós tema "You and the night and the music"..


La compenetració entre els tres músics va ser total, i més encara les interpretacions individuals. Horacio és un mestre en tots els àmbits musicals i així és que acompanyant te un "toc" personal ple de swing que el caracteritza, però és que en les improvisacions està sempre superb, i si li afegeixes l'encant personal, la seva empatia a l'escenari, doncs la visió de tot plegat és quelcom que no es pot valorar de manera suficient. Igualment, David, considerat com el baterista hereu de Aldo Caviglia, i alhora mestre de molts dels actuals joves i no tant, bateristes actuals, va estar igualment genial. Tots ja coneixem la seva versatilitat la qual el permet estar podríem dir, "a tot arreu", amb una diversitat de projectes que inclouen els duets, amb Gorka Benítez; el trio súper potent i personal de Giulia Valle;  participar també en el quintet d'aquesta magnífica contrabaixista i un llarg etcètera de col·laboracions amb quasi "tohtom" d'aquest, el nostre món del Jazz. La seva participació en la formació de Sirvent va ser excelsa per la seva personal manera d'acompanyar, sempre crean nous motius i no quedant-se en el pur acompanyament. Alhora, la seva mestria creativa en els solos també va ser descomunal. 

Alguns dels temes que van sonar són aquests: "Who Knows", de Duke Ellington i que van repetir en els dos passes, perquè segons Sergi, els hi agradava molt. "You and the night and the music", "Where or when", etc...temes alguns súper coneguts pel gran públic i d'altres potser no tant. Tots ells, interpretats reten l'homenatge als clàssics, a la tradició, però ai las, que en les improvisacions és on ens trobem amb la més pura contemporaneïtat, perquè això és el Jazz, evidentment. Algun tema de Monk també va sonar, "Work", i també d'Ornette Coleman, "Latin Genetics", amb e qual van acabar el segon passe. Que sonés un tema de Monk hauria de passar en cadascun dels concerts que hom fes. Allò de, "no hauria de faltar mai un tema de Monk en un concert de Jazz"....és clar que també podríem dir això mateix de Miles Davis, Ellington-Strayhorn, Cole Porter, i un llarg etcètera. L'assumpte és que en el món del Jazz podríem dir que hi ha bàsicament dues fonts (n'hi ha més) d'on provenen els temes: la primera i més antiga, la dels compositors de musicals, temes aquests reconvertits en estàndards de Jazz pels mateixos músics. La segona, la des mateixos músics de jazz i les seves pròpies composicions. Una altra seria l'adaptació de temes fora del món del jazz i encabits per dret propi en el món dels estàndards. Tot i això, aquests són minoria front les dues principals fonts.

Recordar-vos que aquest trio ha passat ja unes quantes vegades pel Jamboree i ens podríem remuntar al 2011, i en d'altres ocasions com ara mateix llegireu.

Per aquest concert, Pere Pons havia deixat escrit això a la web de Mas i Mas:

"Aquest prolífic pianista i compositor català, que es mou en els més diversos i heterogenis projectes, ens presenta la seva versió més jazzística acompanyat de dos mestres que són referents de l’escena musical del país. Arran d’un concert al Jamboree el 2005, en què Sirvent va actuar amb el conegut saxofonista Charles Davis, amb el contrabaixista Horacio Fumero i amb el baterista Peer Wyboris, va sorgir la idea de formar aquest trio, que va néixer el 2007. Però Peer Wyboris, poc després va morir, i la gran comunicació que Sirvent tenia amb el baterista David Xirgu, havent coincidit en el quintet de Giulia Valle, va fer que Xirgu entrés a formar part d’aquest projecte. Després d’enregistrar un disc en directe al Jamboree el 2012 (Live at Jamboree), van gravar un segon disc als estudis Auditorium de Jafre, editat pel segell Fresh Sound New Talent amb un nou farciment de deliciosos estàndards del jazz com ara “You and the Night and the Music”, “You’ve Changed” o “Secret Love”. Comunicació, interplay i molta, molta música"

Doncs això, que una altra vegada no hi falteu. 
Miquel Tuset i Mallol.

Albert Carrique Quintet a 23 Robadors, 10 d'abril de 2017

Doncs evidentment que sí havia d'anar a 23 Robadors a veure el nou projecte del jove crac Albert Carrique i el seu magnífic quintet de joves amb el suport, magnífic, del gran Martín Léiton. Una formació amb l'Albert Carrique, saxos; Òscar Latorre, trompeta i fiscorn; Toni Saigi, piano; Martín Léiton, contrabaix i Roger Gutiérrez, bateria. I com m'agrada la germanor que hi ha entre els músics, on joves amb talent veuen com d'altres companys més granadets i ja intitulats comparteixen els seus projectes i els ajuden a tirar-los endavant. I deixava la col·laboració de Núria Balaguer, veu, la qual va participar en alguns dels temes. Un espai, aquest de 23 Robadors que es va veure amb molt bon aspecte, jo diria que estava quasi ple del tot, i on, entre el públic hi havia una bona representació de músics entre els quals Alfred Artigas, Santi Colomer i algun més que ara no recordo. 

Van començar amb un tema força divertit d'entrada, car la melodia inicial estava formada per una seqüència de notes interpretades pels vents el ritme de les quals i la resolució final tenia això, un tarannà simpàtic. No ens enganyem però, perquè després la "bèstia" es va desfermar amb tot el swing possible i la més descarnada sonoritat del saxofonista lo més propera possible a Ornette i/o smilars. El diàleg entre els dos vents es va mantenir al llarg del tema a la vegada que existí també una gran comunicació entre els membres de la secció rítmica. Ells sols, i liderats pel Toni van mantenir un pols a pols magnífic amb un solo desenvolupat pel jove pianista. Ben aviat van arribar a la "coda" tornant-nos a situar en el context simpàtic de la ben trobada i curta melodia. Seguidament i sense dir ni brot Martín Léiton va iniciar el segon tema, inicialment sol per ben aviat recolzar-lo bateria i piano. Poc després van ser els dos vents els qui s'hi van afegir amb una preciosa melodia, per cert, molt ben trobada. Una vegada acabada la presentació del "tema", el líder i compositor de tots els temes (propis) va encarar el seu solo amb el saxo soprano. Magnífic so i solo d'aquest jove músic que s'està mostrant (conjuntament amb el seu company i amic, l'Òscar), com un dels nous cracs a valorar, i amb aquesta la seva primera proposta ben bé que ens ho ha demostrat. Òscar s'encarregà de fer-nos gaudir a tope amb el seu magnífic solo mentre volà per sobre la secció rítmica, aquesta donant-li el suport adequat a la vegada que, com en Roger a la bateria, fent també de més que de menys en la seva tasca de suport rítmic. Martín Léiton, com en els inicis hi tornà amb la seva participació curteta per deixar pas de nou al motiu principal del tema, o sigui, contrabaix, vents, contrabaix, vents per acabar amb contrabaix, toquets de bateria i de piano, dolçament un tema magnífic de l'Albert.


L'Albert va aprofitar per presentar els músics i a la jove cantant Núria Balaguer en el següent tema, amb aires melòdics de Wayne Shorter, ella cantant (sense lletra) com si fos un altre instrument, de veu. Un tema que encabiria jo en el Jazz Contemporani per la seva concepció melòdica i rítmica i recordant com he dit al Màster Shorter i on Núria va seguir la melodia en una improvisació cantada mentre els dos companys, l'un al saxo alto i l'altre trompeta la recolzaven dolçament. Un tema que ens mostra també quines són les intencions pel que fa a composar temes i on l'amplada de mires és ben gran. Van seguir plegats en el següent tema, la melodia del qual tenia un caire optimista i positiu, que em va recordar a moments en algunes notes, "coses" de Corea, Flora Purim i similars. El solo que va fer l'Òscar ara amb el fiscorn, ens va situar en aquest context melòdic delicat per la pròpia melodia però també per la manera com el va interpretar respectant el "missatge" del compositor relacionat en aquest optimisme. Ell mateix, el líder, va seguir ara amb el saxo alto un brillant solo farcit de tècnica, velocitat i gran sortit d'idees a la vegada que magnífica sonoritat. Em pregunto quina "boquilla" deu fer servir en el seu alto Selmer Mark VI. Núria ara sí, va mostrar-nos les seves aptituds pel que fa a la improvisació en "scat", força reeixida. També Toni va reeixir en seu curtet solo amb gran economia de notes però molt ben posades alhora que acords i així, després d'ell, hi van tornar amb els inicis per així arribar als finals.

I veiem un vídeo d'un dels temes que van fer:

https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10207397496210275/


Una següent demostració de composició contemporània va ser la que va encetar Martín quasi a "tota hòstia" a contrabaix solo per després seguir ell acompanyat però per notes soltes de cadascun dels vents en un tema sorprenent en aquesta primera part, trencadora de conceptes però que al cap d'una estona es va desenvolupar a un ritme súper "fast" gràcies a la mestria del gran contrabaixista canari el qual va fer que tothom el seguís a aquest tempo desfermat. Per contra, el so del saxofonista, distorsionat, amb sons extra-para-normals, similars als que s'obtenen en les Lliures Improvisacions, deixava anar notes soltes. Roger Gutiérrez a la bateria també va imbuir-se d'aquesta sensació de Free i desenvolupar els seus "esquemes" i patrons rítmics. Alhora Martín seguia, ara al tempo més reduït on s'hi estaven i també Toni ho feia igualment amb notes soltes quasi dissonants, així va ser aquest magnífic tema, el segon en aquest context més contemporani i quasi de Lliure Impro. Doncs les "tornes" havien de canviar i així és que ho van fer en el següent tema, a moments una marching song amb reminiscències de Mingus si se'm permet i  i més de Monk. El ritme de "marxa" ben marcat per contrabaix i bateria permeté a Toni deixar anar la seva versió del tema, ara sí i per aquest amb els aires Monkians. El líder va desenvolupar el solo de manera magistral i ara sonant a lo Dolphy, mestre admirat per ell i nosaltres, vosaltres i jo. Gran solo de l'Albert i ben bé podria dir-vos que "qui l'ha vist i qui el veu ara", crescut en tots els bons aspectes. I si parlem del seu amic i company d'estudis des de tota la vida, i Olesà  com ell, doncs d'igual manera dir-vos el mateix, "qui l'ha vist i qui el veu ara". Ambdós músics estan desenvolupant una sòlida carrera conjunta i a la vegada per separat amb projectes individuals cadascun d'ells, aquest de l'Albert però és que l'Òscar en te un a quartet que podrem gaudir el setembre a Sant Vicenç dels Horts. Un tema sovint amb un magnífic swing amagat darrera el marching i també tema simpàtic per la pròpia melodia amb glissando inclòs. 

Amb una altra presentació de músics van tocar el que seria penúltim tema i ara també amb la col·laboració de Núria Balaguer en un tema molt delicat, inicialment amb veu i trompeta a l'uníson i quasi en tempo de súper balada. Una lletra en català que ja ens agradaria tenir penjada en aquest blog, a veure si l'Albert s'ho mira i la hi posem. Una balada preciosa i molt ben cantada tot i la seva clara dificultat melòdica i on l'Albert es va lluir de nou al soprano, mentre la resta de companys mostraren com el tema es desenvolupà en el context també contemporani de ritmes i melodies, sobretot amb en Roger desfermat de manera controlada. Al final però s'hi va arribar delicadament. 

I veiem el magnífic tema amb què van acabar el concert:

https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10207397751496657/

I bé, el tema Bopper havia d'arribar i així és que ho va ser el darrer. Una melodia curta va donar ràpidament pas als solos dels músics, el primer dels quals el del crac Òscar Latorre, i mentre, la secció rítmica cavalcada a "trote" de swing i blues. Un "Walking" magnífic de Martín ben bé ens ho mostrà, alhora que el swing d'en Roger i l'acompanyament d'en Toni. El líder s'hi va ficar a tope en aquest Blues de concepció harmònica i bopper de interpretació. El so proper a Dolphy tornar a sonar en aquesta cova-cava, feu de múltiples projectes, alternatives en els inicis i que després veuran la llum més àmplia del dia ja una vegada la consecució del preuat treball discogràfic i posterior presentació en d'altres espais emblemàtics de la ciutat i d'arreu. Toni s'hi va afegir a base d'acords ascendents/descendents i arpegis diversos alhora que el walking imparable de contrabaix i swing de bateria seguien en una desfermada consecució del millor tema per acabar el projecte de presentació. Encara però Martín va tenir temps de fer un "solo a walking" incommensurable per inventives, pulsió harmonies i swing, i mentre, el suport de bateria i piano, ell va decidir volar i per 10 que ho va aconseguir. Aplaudiments per encetar la tanda de "12" amb en Roger i la resta de companys, la qual cosa podeu haureu vist en el vídeo que vaig penjar al Facebook.

Com a final de post dir-vos que aquest és un magnífic treball que vam poder veure a 23 Robadors a la distància més curta i acústica i que espero ben aviat pugui veure la llum física en un compacte o edició física similar. Enhorabona Albert per les composicions i interpretacions a la vegada que felicitar a la resta de magnífics companys.
Miquel Tuset i Mallol.

Eric Revis Quartet al Jamboree, 9 d'abril de 2017

Doncs aquest era un altre concert al qual no hi podíem faltar. Un mestre del contrabaix que ja havia trepitjat el Jamboree un 13 de març de 2014 amb una formació diferent i igualment de diferent la proposta. Aquestes van ser les quatre ratlles penjades al Facebook post concert:

"Doncs encara flipo, literalment, de la descàrrega energètica i sonora que hem rebut la molt bona colla que ens hem trobat al Jamboree. El quartet de l'Eric Revis ha estat superb, imaginatiu, potent, delicat, i un llarg etc de qualificatius que igualment apliquem a cadascun dels integrants de la formació. Una màquina polirítmica impressionant amb Kalimba inclosa a càrrec del Chad Taylor, amb el líder Eric Revis dirigint-lo vers espais rítmics i melòdics inversemblants. El gran Ken Vandermark, extraordinari en el tenor i clarinet i atent a tots els canvis inclosos en els temes, i moltes vegades senyalitzats per la magnífica Kris Davis. Tot un luxe d'una proposta musical gens fàcil, per a gaudi d'entesos i curiosos. Compenetració total del líder amb canyes i ritmes i indicacions visuals i sonores d'aquest vers la magnífica pianista. Cap símptoma però de res que pugui fer pensar en inestabilitat ans el contrari, la improvisació a l'inici dels temes (allò de,,,ara farem aquest o l'altre), o els inicis de temes a càrrec de solos o intros del líder, esdevenien en perfectes simbiosis musicals de cadascun dels components del quartet. 

Un tastet el podeu tenir amb aquest vídeo penjat al Facebook:


Perfecte conjunció en el desenvolupament lliure dels temes i perfecte comunió a l'hora d'interpretar-los, en els solos i posteriors finals i retorns a melodies. Una música diversa, melòdicament i rítmica, rica en sonoritats artificials com quan Kris feia sonar el piano "tunejat" o en Chad introduïa els sons de la Kalimba (gràcies Martí). El líder ha presentat als companys en cadascun dels passes i no s'ha estat massa a presentar temes tot i haver-me semblat escoltar que havien fet algun tema del Ken, i fins i tot m'ha semblat escoltar el nom de Monk. Hi ha hagut en els dos passes temes que s'han enllaçat amb d'altres aconseguint mantenir-nos en tensió prop de 20 minuts sene parar. Els canvis eren però evidents, pel ritme, però en cap moment hi ha aparegut el silenci entre ells. La continuïtat de la música ens situava en una altra atmosfera tot i entendre que passaven coses diferents. El deixar-nos portar pels camins diversos ha estat la clau i demostració de com de predisposats hi hem anat tots plegats. Moments repetitius, rítmicament parlant, han permès veure com les "altres" músiques es desenvolupaven en llibertat. El swing ha dansat en algun tema quasi clàssicament, i amb els sons del tenor, més moderns, quasi ens oblidem que escoltàvem a Monk. Els solos del líder han omplert de profunditat sonora l'espai de la nostra cova-cava. 

Un altre tastet de vídeo en el segon set:


La concentració de tots plegats ha estat esglaiant. La serietat de la proposta només es veia rebaixada pel somriure còmplice del líder vers el baterista. Una serietat que s'ha mantingut en els dos passes en el rostre impenetrable de Vandermark. Kris Davis s'ha deixat portar pel líder i ella mateixa s'ha desfermat mans al piano en determinades ocasions. La musicalitat de la pianista, amb una música situada an una òrbita contemporània, podia contrastar amb els sons més estratosfèrics del saxofonista, estripant literalment el so del seu tenor. Amb el clarinet les coses han anat d'una altra manera, evidentment, tot i haver-lo tocat poquet. Si hagués dut el clarinet baix, altre gall hauria cantat. En fi, una proposta trencadora, i ja en portem algunes al Jamboree, gràcies Pere Pons, i dues en pocs dies si recordem la recent del gran Barry Guy. Tot i la proximitat de les músiques, és evident la llunyania d'aquestes. Projectes similars però amb clares diferències estilístiques al menys pel que fa a la concepció i manera d'entendre el contrabaix d'ambdós líders. M'ha semblat que Revis no estava massa còmode en l'aspecte més free de com tocar la berra i obtenir-ne sons diversos de múltiples maneres, la qual cosa no semblava passar-li a Barry Guy. Tot i això, que m'ho podia haver estalviat, Eric Revis ha estat immens liderant la seva proposta tot i estar tan súper ben acompanyat per Kris Davis, Ken Vandermark i Chad Taylor. Un so magnífic per les mans destres de Pol i un ambient magnífic de Club amb amics fidels, fotògrafs i dibuixants, crítics de revistes, músics i aficionats, fa d'aquest l'espai idoni per a gaudi en proximitat de les millors músiques, les que sempre escoltem. Gràcies Mauri Estruga per embolicar-te d'aquesta manera."

I per acabar-ho d'arrodonir...

https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10207395142951445/

Miquel Tuset i Mallol.

Jam Sessions al Sinestesia amb Natsuko Sugao, Oriol Roca i Santi Colomer, 7 d'abril de 2017

Doncs finalment vaig poder anar a la Jam del nou local de Sants, l'anomenat Sinestesia. Aquest és un espai totalment nou amb tot el que això implica de despeses immenses pel que fa a decoració, equipaments de tot tipus i una total insonorització. I és que aquest és un "element", el més important d'aquesta cadena. Realment han aconseguit que el so no "molesti" ni als immobles veïns ni fora al carrer. Un 10 per aquesta emprenadora tan carismàtica i treballadora, na Jolanda Marrone. Ella sola s'ha carregat a l'esquena aquesta magna obra i la veritat és que l'hem d'ajudar a tirar-ho endavant de la única manera que podem i és anant-hi. Allà hi trobareu a una amiga seva (recordeu que elles s'estaven a la Sala Fènix) la Zuza Jaroszinska i el fotògraf "oficial" de l'antiga sala i d''aquesta, company de Jolanda.

De fet el primer dia que hi vam anar va ser el dia de la inauguració, dia de pleno total, on quasi no s'hi cabia i on hi vam trobar molts coneguts i aficionats. Van fer una celebració magnífica, invitant-nos a tot, menges i beures, i vam gaudir de la companyia i aquell dia no tant de la música, car no els hi van funcionar els aparells per motius diversos. Melissa Bertossi va estar-se aquell dia compartint música al saxo soprano amb el DJ, la qual cosa no crec que torni a repetir. En fi, que d'això ja fa més d'un mes i que hi havia de tornar, i ara sí, amb el saxo alto i per tocar algun tema. Així és i així va ser. Hi vaig anar d'hora i poder seure a primera fila. Abans però, ja havia saludat als tres músics que obriren la Jam i a les dones del local. Natsuko Sugao, trompeta; Oriol Roca, contrabaix i Santi Colomer, bateria van ser els encarregats d'iniciar les músiques, primer ells tres per després intervenir tot un seguit de músics a la Jam Session, músics la majoria professionals i qui això escriu, un amateur, aficionat, que intenta aprendre cada dia una mica més. Entre la bona colla de grans músics que hi van aparèixer hi van ser Joel Moreno, guitarra; Octavio Bugni, piano i d'altres músics a la guitarra i bateria, dels quals malauradament no en sé els seus noms. 

El trio base va iniciar el "bolo" interpretant alguns temes, els suficients per a escalfar motors i mostrant-nos el seu molt bon fer. Natsuko està darrerament molt inspirada i les seves intervencions sempre estan farcides d'originalitat i bon gust. La secció rítmica que la va acompanyar era de veritable "luxe", amb un Oriol Roca magnífic com sempre, súper concentrat i precís en la pulsació i afinació d'un instrument força difícil de manegar com és la "berra" de quatre cordes. Santi a la bateria va estar com sempre força delicat, amb un control màxim de la seva "sonoritat", tot i no tenir "cap problema" pel que fa a insonoritzacions en aquesta nova i molt ben muntada Sala Sinestesia. Una secció acompanyant rítmicament i de manera melòdica per les quatre cordes, complement ideal per a la trompetista Sugao que era qui liderava la formació. Joel Moreno s'hi va afegir crec que el primer i així va començar la Jam Session, amb quatre músics professionals i magnífics. Després l'Octavio al piano va acabar d'omplir l'escenari de bones vibracions, les millors, les del Jazz ara en formació de quintet. En fi, que la cosa va continuar la mar de bé, amb més músics i també amb un parell de temes de qui això escriu. 

Dir-vos que aquest nou espai ubicat prop de l'Estació de Sants al carrer de Santa Caterina sembla que comença a rutllar pel que fa a públic i músics participants a les Jams. Tot i això, no us oblideu d'anar-hi que no és pas massa lluny i la companyia de les dones que ho porten és del tot súper agradable i les hem d'ajudar a tirar-ho endavant, sobretot a qui ha posat tot l'esforç personal i econòmic, la Jolanda Marrone
Miquel Tuset i Mallol.

Barry Guy, Joachim Badenhorst i Ivo Sans al Jamboree, 5 d'abril de 2017

Doncs si el dia anterior vam gaudir amb un concert marxós i amb una magnífica "Brass Band", avui havíem de canviar el "switch" musico-cerebral i situar-nos a les antípodes de quasi tot. La veritat és que no em va costar gaire "situar-me" en aquest diferent context i és, bàsicament, per les moltes (unes quantes) sessions de lliure improvisació que he pogut veure a la més curta distància a 23 Robadors quasi cada dijous a 3/4 de vuit del vespre i quasi sempre amb el Ramon Prats al capdavant de la formació. O sigui, que salvant les distàncies si és que n'hi ha (alguna n'hi deu haver) vaig anar-hi amb tota la prèvia preparació esmentada dins el meu cap. 





Barry Guy contrabaix, Joachim Badenhorst clarinet baix, Ivo Sans percussió.

Veiem què ens deia Pere Pons des del web de Jamboree;

"En col·laboració amb el festival Mixtur, dedicat a l’exploració sonora, el Jamboree acull el concert For Beginners amb tres aventurers i referents absoluts de la música improvisada com són el contrabaixista Barry Guy, el clarinetista Joachim Badenhorst i el baterista Ivo Sans. El contrabaixista britànic és un dels músics més proclius a l’experimentació i a la recerca de noves vies de creació musical, com ha demostrat amb els seus propis projectes o al costat de músics com Marilyn Crispell o Agustí Fernández, entre molts d’altres. I fins i tot durant el breu període que va formar part de la Michael Nyman Band."

Un trio de músics avesats a la "lliure improvisació" i liderats per un "màster" en aquest i d'altres camps de la música, Barry Guy. El mateix Ivo, present en aquest projecte d'altura, sol participar en algunes sessions de Robadors quan no hi ha el Ramon

La música.....per cert, és música. El que s'escolta en els concerts de Lliure Improvisació és música. Hi pot haver o no ritme persistent, però sí que hi sol haver "un ritme". A vegades no. Aquest, però, no és mantingut, persistent. No és el ritme al qual estem acostumats. Hi ha unes seqüències melòdiques que tenen "un determinat ritme". La música va fluint, per tant... Bé, deixem lo del ritme. 

La música...
Sovint he comentat que escoltes "sons". Que estàs en un espai on "sonen" i "passen" algunes coses, de les quals el comú dels mortals no hi estem acostumats. Que te molt més sentit el "veure" com es fa tot això, "veure" com ho fan alhora que escoltar el que sona. Tot i així, escoltant-ho deixant´t'he portar pels sons, per les incursions al teu cervell també és factible per la gent que no hi està acostumada. Només cal una cosa, i aquesta és la de l'acceptació del què està passant. La d'intentar comprendre. La de valorar que la imaginació és fonamental, per l'executant i per l'oïdor. I que has de pensar, home de poca fe, que aquests músics són uns grans professionals que saben fer molt i molt bé el que segur et deu agradar més i que té una mica de "swing". 
En aquest cas concret, la dificultat d'extreure sons inversemblants de cadascun dels instruments, si exceptuem la bateria (tot i que també n'obtenen de rars i diferents dels habituals), és la clau de volta de tot plegat. Els sons obtinguts per Barry Guy del seu contrabaix de cinc cordes, són fora del comú. La vitalitat del mestre anglès va ser constant durant els dos passes i la seva expressió sovint reflectia felicitat i transmetia emoció, ell i la seva música. La mestria i domini de l'instrument d'aquest màster anglès és total. Els "solos", o improvisacions al llarg del mànec de la "berra", ràpids i afinats, ens van fer entendre que era un dels "grans", la qual cosa coneixíem pel seu historial i per les moltes col·laboracions que ha fet. 

El clarinetista belga Badenhorst va "jugar" també amb el seu instrument, obtenint sons diferents dels habituals esbufegant-lo algunes vegades sense l'embocadura. El "picat" que solen aconseguir els músics que toquen instruments de vent se sol veure en alguns d'aquests concerts, els de lliure improvisació. Tot i això, i considerant que el so del clarinet baix és un dels que més m'agrada quan el toquen com "cal", vaig gaudir escoltant el músic alemany en aquest context més "normal". 

l'Ivo Sans va començar el segon passe ell sol a la bateria, i també amb una profusió de sons diversos i diferents, a vegades amortint el so del "goliat" posant-hi una cama. Amb sons dels plats lliscant la punta de les baquetes per sobre, alhora que agafats amb l'altre mà. Sons utilitzats sovint pels bateristes per a obtenir sons diferents i que també hem vist algunes vegades a 23 Robadors

Per acabar, la total compenetració entre tots tres va ser palpable i visible, i així ho podreu comprovar si us escolteu el concert. Crec que em podria haver estalviat tot el que he dit, car, podria dir finalment que no cal definir el que és indefinible.
Miquel Tuset i Mallol.

The Huntertones al Jamboree, 4 d'abril de 2017


Doncs havíem de ser-hi per diversos motius entre els quals la curiositat. També el fet d'haver vist algun treball d'ells i haver constatat que es tractava d'una "Brass Band" gens a l'ús i més aviat imbuïda de modernitat. Una bona colla de bons músics amb una música força encoratjadora i "marxosa" amb reminiscències sí, de les antigues "marching bands" però passat tot pel sedàs de la més estricta modernitat. 



Una banda amb: 

Dan White saxo tenor, Jon Lampley sousafó i trompeta, Chris Ott trombó i beatbox, Josh Hill guitarra, Adam DeAscentis baix, John Hubbell bateria.

I la presentació del grup a càrrec de Pere Pons des del web de Jamboree:

"Quan encara les parets del Jamboree vibren amb l’impacte que va causar el concert de Lucky Chops la temporada passada, ara ja s’estan apuntalant els fonaments de la caverna per a rebre l’esbufec de The Huntertones. Són la nova sensació entre les propostes de brass band regenerades, joves i urbanes. Integrats a projectes col·lectius com Snarky Puppy, els seus components proposen un jazz desinhibit, brillant i al marge de correccions acadèmiques, amb la tuba i el beatbox com a elements rítmics i explosius d’un repertori que combina versions i peces pròpies de poderosa intensitat." 

El "beat box" i el "Sousafó", no són "instruments" ortodoxes en això que tan estimem i que es diu Jazz. No obstant això, i considerant que d'entrada no era Jazz precisament el que havia de sonar, aquests "xicots" els inclouen en alguns temes. En el meu cas, i tenim en compte que només hi vaig poder ser en el primer passe, (havent-me perdut algun tema) no vaig tenir la ocasió de veure com sonava l'esmentat "Sousafó". El que sí us vull dir és que la proposta d'aquests joves lleons americans immiscida sí en les "Brass Band" va ser engrescadora i farcida de ritme i bon gust. Les improvisacions ens van mostrar unes individualitats d'altíssim nivell, entre les quals la del saxo tenor Dan White. Amb aquest vam estar xerrant tot i acabat el concert amb el Pere i l'Àlex on se'ns va mostrar súper amable alhora que agraït per les "floretes" que li vam endegar nosaltres tres. Un sextet que va sonar la mar de bé gràcies a les "manetes" de l'Àlex Monsoliu tot i considerant que dalt l'escenari hi havia una "front line" potent de guitarra, trombó, saxo tenor i trompeta, i darrere, baix elèctric i bateria. Recordo solos del trombonista Ott, magnífic també, del trompetista Lampley i del guitarrista Hill, aquest més en l'ona blues-rock. La secció rítmica de baix elèctric i bateria ens va mostrar en tot moment el "swing" impenitent que no va parar de "rodar" tot i "practicar" diversos ritmes més en l'ona de la "marching band".

Temes que van tocar allunyats del món del Jazz van ser el de Brian Wilson dels Beach Boys, "God only knows", tema del seu magnífic "Pet Sounds" i que dec tenir per casa. També van fer un tema banda sonora d'una de les seves pel·lícules preferides, (he..he) Triassic Park. D'altres temes van sonar amb la mateixa energia i millors interpretacions solistes, i sempre amb el concepte de "banda" ben aprés.

Aquí teniu el bis amb el qual es van acomiadar i ja fins el segon passe després d'haver tocat quasi una hora i mitja i sense "escatimar" ni fer-se de pregar. 


Miquel Tuset i Mallol

Melissa Aldana Trio al Jamboree, 2 d'abril de 2017

Doncs la darrera visita de Melissa Aldana Trio al Jamboree va ser el 2012, o sigui que ja tocava tornar-la a veure. Tot i l'expectació que sempre provoca no vam ser tots els qui hi hauríem d'haver estat. El Jamboree tenia un bon aspecte però havia d'estar molt més ple, i ple de saxofonistes joves, estudiants o no, i sense haver de ser joves. Veure-la ben a prop, considerant que és una de les dones saxofonistes més en forma i qui millor transmet el Jazz Contemporani que ara mateix s'està coent, és tot un privilegi i que  vam poder gaudir de ben a prop els molts, (havíem de ser més) que hi vam ser.

Melissa Aldana saxo. Pablo Menares contrabaix, Craig Weinrib bateria.

Simpàtica i de bon tracte abans, després i durant l'espectacle, és una dona afable i gens estirada. Havia avisat que hi aniria i l'amic canari Héctor Martín, de Canción a Quemarropa, m'havia comentat que la saludés de la seva part, la qual cosa vaig fer tot just abans del seu concert, i així és que vam quedar per fer-nos una foto i dedicar-li a l'amic Héctor. Al final va ser l'Antonio Narváez qui es va encarregar de fer-nos un parell de fotos tot i acabat el concert.

En Pere Pons havia dit però quatre coses penjades al web del Jamboree, com ara:

"La seva última visita al Jamboree va ser el novembre de 2012. Des de llavors, la trajectòria d’aquesta saxofonista xilena no ha fet més que créixer i consolidar-se tal com va indicar que passaria el seu mestre, Greg Osby. Aldana ha deixat de ser una promesa per a esdevenir una realitat absoluta, una nova estrella en el firmament del jazz contemporani que torna a la cova del Jamboree cinc anys després per a reafirmar el seu present."

Un concert que va ser impressionant. Crec recordar que va parlar a l'inici dient-nos que no parlaria massa més, o sigui que va presentar els músics i el projecte i s'hi va llençar de ple amb un primer tema impressionant de ritme i composició. Un tema situat en el "Neo Bop" més potent, amb el contrabaixista Menares incansable amb un "walking" impressionant i el baterista Weinrib en constant creació estilística durant el llarg solo de la líder. Aquesta es va mostrar segura, concentrada i precisa amb una tècnica desbordant, i a més a més incansable realitzant ves a saber quin nombre de chorus de l'esmentat tema. Quasi 20 minuts ininterromputs de mestria interpretativa del trio en un primer tema que per començar va ser molt més que l'aperitiu per anar fent gana. Un solo que va durar més de 10 minuts, moment en el qual tots plegats ens vam rendir als "seus peus" tot i aplaudint-la fervorosament, com a fidels servidors. Bé, m'he passat. A partir d'aquí, el diàleg entre contrabaixista i baterista es va desenvolupar durant l'estona que el primer va fer-nos la seva personal visió del tema amb un solo impressionant. L'altre company, si no dialogava poc li faltava i sí l'acaronava amb els diversos sons obtinguts dels seus estris percussius, plats, platerets i timbals. Un solo del contrabaixista força ben aconseguit  i que ens va situar a les acaballes amb la melodia inicial de la líder i l'acompanyament dels dos companys amb un final espaterrant. 

Posteriorment vaig poder enregistrar un parell de vídeos, tot i comentant-li a ella en finalitzar el concert per veure si els podria penjar, i fent-ho gràcies a la seva amable implicació. Aquí els teniu:



Un dia que vam compartir concert i xerrar en finalitzar-lo amb la gran saxofonista argentina, Melissa Bertossi i el seu company baterista. Ell sembla que va aconseguir una foto de les dues Melisses juntes, car jo vaig haver de córrer per agafar el tren. Després d'un concert com aquest i dels molts que hem pogut escoltar d'aquest nivell i fins i tot més alt, recordem que darrere de tot això hi ha qui s'encarrega de "programar", en Pere Pons i qui permet que això succeeixi, en Joan Mas. Ells dos fan que el millor Jazz actual es pugui escoltar a la distància més curta, la del Jamboree. Sempre hi ha també qui s'encarrega de fer que tot soni a la perfecció i aquests són l'Àlex Monsoliu que devia ser-hi en aquest, i el Pol qui hi sol ser en d'altres. I si a més a més et trobes a l'entranyable Òscar a la barra o donant voltes per allà, doncs ja hi som quasi tots. I dic quasi tots perquè d'ençà ja fa uns mesos que també ens trobem el qui fa de "Pulbic Relations" o similar, en Marc. Aquest s'encarrega de "tractar" amb els músics i també de presentar els concerts quan no hi pot ser el Pere o fins i tot essent-hi. En fi, un equip humà de primera fila el que aconsegueix tirar endavant aquesta "excepció" que confirma la regla que es diu Jamboree.
Miquel Tuset i Mallol.