Girona Jazz Project featu. Adrià Puntí al Jamboree, 4 de desembre de 2016

Doncs sembla que amb aquesta entrada m'he posat al dia actualitzant el blog dels concerts vistos fins el dia d'avui...o sigui que aquesta és, en primera versió i fet mentre ho escoltava al Jamboree la petita crònica del concert...

"Doncs això....Girona Jazz Project featu. Adrià Puntí....primera versió, revisable.

Temes diversos, el primer amb força trempera, seguit d'una preciosa balada delicadament cantada per Clara Luna amb solos de l'Adrià Bauzó al saxo soprano. El tercer tema, dedicat a la mare de l'Adrià, Maria, darrerament una mica "pioca", tema amb una potència considerable i moderna concepció acabat però dolçament. Un quart tema iniciat pel saxo baríton de Jordi Casas i tota la banda amb una trempera considerable reconsiderada posteriorment i més delicada amb la veu de Clara. 

Una potent secció de vents, metalls i canyes, reforçada per secció rítmica de guitarra, piano, contrabaix i bateria, tot gent de l'àrea de Girona. Solos del trompeta, piano..i vet aquí que ha aparegut l'Adrià. I després s'hi ha ficat amb veu i piano en una balada on el saxo alto ara ha fet de baríton. Un posterior tema, totalment desmadrat a base de preguntes-resposta cadascú en un llenguatge diferent, Puntí i la Banda, i el primer força incomprensible, així és que les respostes són força frees, smoking song band. I segueix al piano en un tema cantat on la Banda espera el seu torn tot i escoltant, "quan érem petits i ens abracàvem..." 60% jazz i 40% rock així ha relacionat el saxo alto la música de Puntí, quan ell ha contestat que és perfecte..he..geni i figura. Han acabat el primer passe amb les aigües de nou al seu llloc amb la Clara cantant un preciós tema del genial Puntí. Tema viu però controlat on la perfecte maquinària rítmica ha estat dirigida pel Ramon Prats i Joan Motera. Tema potent i com tots, obra i gràcia de l'Adrià Puntí.

El segon set ha començat amb una mena de balada cantada per la Clara....amb solos de saxo alto i fiscorn Joan Mar Sauqué..tema Savi viatge..i segueixen amb el Coral·lí. Més balada que l'anterior, aquest tema del geni, arranjat com els altres en clau de jazz, amb el soprano del que toca l'alto i la flauta, l'Adrià Bauzó, brilla en un magistral i melòdic solo. Un canvi rítmic amb un so potent de tots els vents per després totnar a la delicada melodia. Maria ha tornat a fer tremolar les parets de la nostra Cova-Cava...dedicat de nou a la seva mare. I un altre tema, l'iniciat pel baríton, que ha sonat en el primer round, ha sonat ara en el second amb solos de l.Alex Carbonell i mentre feia el Joan Mar el seu, ha aparegut l'Adrià i dels aplaudiments hem passat al silenci tot i escoltant-lo. Bona nit, un pipí i al llit...la seva presentació..agraint als músics el seu esforç. Assegut de nou al piano i acompanyat al baríton pel qui tocava l'alto..s'ha posat a cantar. Entremig ha tocat una nota d'aquelles que fan mal...tot i dirigint-se al públic volen dir, "què passa, què.."'. L'Adrià ha sol·licitat de la Clara que canti el "Mirall capgirat"...tema que ja havia sonat abans tot i ell dir que farien un repertori diferent..he...després.."de vailet em deia el pare.."' I l'Adrià ha marxat i jo també després d'escoltar què li deia el pare amb la veu de la Clara. Voilà, mentre els escoltava. Finalment, Pere Pons ha fet de mestre de cerimònies, en les dues, el so l'ha controlat el Paul i Marlene Martin Vaca ha fet brillar la barra. Gràcies Francesc Ubanell pel disc....sonarà a Jazz Club de Nit."
Miquel Tuset i Mallol.

Elisabet Raspall Quintet al Jamboree i Rai Castells Quintet a la Nova Jazz Cava, 2 de desembre de 2016

I això és el que vaig escriure al Blog dels Caretos....

"Avui hem fet allò que feia dies que no fèiem, anar d'un concert a un altre. I així és que hem pogut veure i escoltar primer el projecte "Vital" de l'Elisabet Raspall en formació de quintet i després, a la Nova Jazz Cava, el quintet i nou projecte liderat per Rai Castells.

Un disc, el de la pianista vilanovina que ja ha vist la llum i que aviat sonarà a Jazz Club de Nit i del qual n'havíem escoltat una primícia al "Cornellà Jazz & Beer" d'enguany. Si allà ens va entusiasmar, avui ho han brodat a la distància curta. L'Elisabet estava radiant, contenta de veure un Jamboree ple d'amics, entre els quals força músics, i també de com ha anat el concert. 

Els temes han anat omplint les parets de la nostra cova-cava de la seva música i els sons ens han anat portant cap a una calma interior de la qual hem sortit un parell o tres de vegades; la primera amb el "Blues del Gamarús", la segona amb el tema final i alguna vegada més. Entremig, cadències i delicades melodies alhora que magnífiques improvisacions dels dos vents, Benet i Chris; el baixista Pep Perez Cucurella i la pianista, líder del projecte i compositora, Elisabet Raspall. Recordo el solo magnífic del Benet en el tema "Epíleg" i no recordo el títol del tema on el Chris ha fet un preciós solo amb el soprano. Coses del directe. 

Fins i tot el Marc Miralta ens ha pogut mostrar la seva contundència i precisió en els seus dos solos i el control que ha mantingut durant tot el concert a fi i efecte d'acompanyar la música, ella que sempre ha de ser la primera. La líder s'ha mostrat segura i feliç, presentant els temes i músics, i agraint al públic la seva assistència i devoció vers la seva música. Les seves interpretacions solistes han brillat clarament, i la concentració dirigint els companys amb discretes senyals de..."ara entres tu..." no li ha impedit gaudir d'allò més, somriure i ser feliç. El projecte de l'Elisabet transita amb gràcia entre el món clàssic i el jazz. Les melodies, tot i que no totes, ens situen en un càlid romanticisme i fins i tot algunes de les improvisacions, mentre que els ritmes més vius d'alguns temes alhora que les interpretacions dels músics ens omplen de Jazz. En definitiva, un magnífic projecte, càlid que a la vegada "fa trempar"' si se'm permet . Finalment, m'omple de joia el fet de veure en Benet Palet de nou fotent-li dalt d'un escenari. Obra i gràcia de la seva estimada amiga?Pere Pons ha fet la presentació de gala i el so ha estat perfecte de la mà de l'Alex Alex  Monsoliu.

Amb el Joan Recolons ens n'hem anat a la Nova Jazz Cava a veure i escoltar el segon projecte, el del guitarrista i molt bon compositor Rai Castells. L'espai era ampli i hi faltava gent. La música ha començat a sonar i tot i no semblar que passés res, hi havia un "groove" persistent que el podies sentir i notar però també veure tot i veient com en Jordi Gardeñas feia anar la màquina rítmica. Si els dos primers temes tenien un tempo contingut, però tempo, la resta han estat un pèl més vius encabint-hi fins i tot una magnífica balada on el mag Miguel "Pintxo" Villar ha brillat en el seu solo al tenor, ai, ai, en el segon set, on la mestria de Max s'ha enlairat molt amunt.

El líder ha presentat un projecte farcit de canvis rítmics amb línies melòdiques ràpides, ell amb el seu punteig, i seguit pel saxo tenor. Uns canvis suportats per la resta de companys entre els quals en Jordi Gaspar al contrabaix, impressionant, i en Max Villavecchia al piano, sobri i delicat. Max, ha sapigut interpretar també la idiosincràsia del projecte en les seves intervencions solistes la qual cosa feia assentir amb el cap al líder. Després d'un petit descans s'hi han tornat a posar i vet aquí que els ritmes i tempo han crescut poden gaudir encara més amb melodies càlides però vives, i ritmes diversos també canviants. Del Groove hem passat al Swing. Gaspar ha iniciat un tema impressionant a contrabaix solo per després afegir-s'hi la resta de companys i en Jordi ha desenvolupat tota la seva mestria "única" a la bateria a la vegada que el líder amb la guitarra ha mostrat tot el seu saber que és molt. I com ha sonat tot plegat a la Nova Jazz Cava, i aquí també amb el bon fer del Xavi a la barra.

Resulta que en Rai Castells és un músic complet, compositor i guitarrista igualment que l'Elisabet Raspall com a compositora i pianista. Es pot demanar més? Doncs si..hi havia tres mosses a la Nova Jazz Cava que no han parat de xerrar..Collons!
Per cert, gràcies pel disc Elisabet."
Miquel Tuset i Mallol

Miguel Royo Trio "Wally" al JCLV amb "Aflamencándome" el 25 de novembre de 2016

Doncs el Concert-Jam del mes de novembre patrocinat per l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts el vam fer aquest darrer divendres de mes, el 25 de novembre i ho vam fer amb un trio magnífic liderat per un gran músic de Saragossa establert entre nosaltres i vivint a Sabadell, en Miguel Royo "Wally" acompanyat de dos mestres en això de tocar l'un la guitarra de flamenc, en Juan Antonio López, guitarra de flamenc i Pablo Posa, bateria i "cajón"

Del Miguel Royo li vaig posar el seu disc "Aflamencándome" en un anterior programa de ràdio i em va agradar oferir-li la possibilitat de venir a tocar al JCLV com així va succeir. El seu projecte és engrescador, barrejant no només el flamenc amb el Jazz sinó que també ho fa amb la música de la seva terra, l'Aragó podent-hi incloure algunes "Jotes" i demés músiques afins. 



Un dia d'aquells que tampoc saps massa què passarà, si vindrà gent o no, i així és que vam començar poquets però van anar venint, tot i que no masses, mica a mica. Al final vam arribar a ser un vintena, la qual cosa per un concert-jam no està malament. 

Tots vam quedar gratament sorpresos de la qualitat dels tres músics i d'una manera particular amb el líder, amb saxo tenor, soprano i flauta i el jove guitarrista, ambdós amb el títol de G.S. lliurat per l'Esmuc. Amb això no vull dir que el baterista no ens sorprengués, que també per la seva delicada manera de portar tota la secció rítmica respectant la música, és a dir, sense picar ni gens ni massa fort. Molt bé Pablo


Els temes van anar sorgint i així és que vaig filmar un tema i penjar al Facebook...

https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10206409307026163/

Després d'una bona estona d'escoltar al Miguel Royo Trio i aconseguir que toqués un parell de bisos, vam encetar la Jam Session amb alguns dels convidats que van venir, ja habituals i amics de fa temps, en Juan Carlos "Speedy" González, saxo alto; Sergio del Campo, flauta; Modest Pelfort, baix elèctric i trompeta i jo mateix al saxo alto. Amb aquests sempre fidels acompanyants aconseguim que les jams tinguin una mica més de diversitat i així no només pots escoltar com va aprenent un aficionat com jo, sinó que amb aquests amics aconseguim situar la música una mica més amunt, sempre però gràcies als professionals que primer enceten el concert i en aquest cas amb el Miguel Royo "Wally" Trio

Agrair una vegada més als amics que tampoc mai fallen i sempre ens acompanyen ens els nostres projectes. Una abraçada a tots ells i extensible a tots els músics.
Miquel Tuset i Mallol.

Geni Barry Quartet al Jamboree, homenatge a Bobby Hutcherson el 22 de novembre de 2016.

Doncs això és el que vaig escriure un dia després al FB...

"Aquest temps tan malparit que de moment em deixa a casa m'ha permès recordar amb força claredat les músiques que van sonar ahir al Jamboree Jazz Club amb Geni Barry Quartet i el seu projecte de l'únic fotografiat en el rètol presentació, en Bobby Hutcherson. Albert Bover, Thomas Kent Warburton Jr. i Aldo Caviglia van ser els selectes acompanyants del més inquiet dels vibrafonistes actuals. Després de dos primers temes vibrants, el primer "Like Sonny", on ja ens vam situar en plè Hard Bop, Geni va presentar el tema propi dedicat a la seva mare, la "Mamita", com així és diu el tema. Un tema alegre, com la seva mare, a ritme de cha-cha-cha i una melodia molt agradable i bonica i segons el geni, tema amb mil acords sobretot en el pont. 

Amb aquests tres primers temes ja portàvem una bona estona gaudint de les virtuts interpretatives de tots quatre, i assenyalant potser més als dos solistes que van intervenir més amb els seus solos, Barry i Bover, o sigui "B & B". Després dels 3 cha, va venir una preciosa balada de Michel Legrand, "What are you doing the rest of your Life". Si la melodia va ser (és) preciosa, més ho va ser la manera com la va interpretar Geni, tan "arrastrada", o tocant molt per darrera de tempo també en la improvisació. El tete-a-tete entre els dos amics, B & B, es va repetir en cadascun dels temes i també la seva compenetració alhora d'afegir-hi quelcom de personal i improvisat in situ. 

Després d'aquesta preciosa balada el duet "B & B" ens va oferir un ràpid "Solar". Aquí sí que la velocitat del tema els va servir per enlairar-se ben amunt. Un improvisant i l'altre acompanyant amb acords i a l'inrevés si l'un és Barry i l'altre és Bover. Una esclatant demostració de tècnica i bon rotllo i més quan l'Albert es va quedar sol amb la mà esquerra; brillant. Després, de nou calma amb la bossa de l'homenatjat Hutcherson, amb el "Till Then", encabit en el disc "Oblique" amb el mateix Hancock al piano. Un tema ideal per tornar a brillar ara però amb la pau i felicitat d'una cançó com aquesta amb un Bover esplèndidament creatiu. 

La delicadesa del vibràfon de Barry es va imposar de nou dins les nostres oïdes, elles totes obertes per deixar-hi entrar les prístines notes. La secció rítmica semblava que no hi fos per la seva dedicació explícita a servir en safata els temes als dos solistes. Caviglia va estar moderat i contingut i Tom va mantenir una pulsió rítmica i melòdica a l'alçada del projecte. Aquest havia de ser el darrer tema però vam insistir tan i tan que s'hi van tornar a posar amb el magnífic "Old Devil Moon". I així és que amb aquest tema es van acomiadar d'un Jamboree ple d'amics i on en Pere Pons va fer la seva presentació d'aquest concert de gala homenatge a Bobby Hutcherson. El so, com sempre, va estar sota el destre control de l'Àlex Monsoliu i així és que va sonar de manera magnífica. l'Òscar, ara ja amb un posat més seriós pel càrrec però igualment sempiternament amable. Voilà."
Miquel Tuset i Mallol.

Carles Pineda Quartet al JCLV el 18 de novembre de 2016

Doncs nosaltres vam celebrar el concert de Jazz de novembre amb un magnífic quartet liderat pel nostre vell amic i gran saxofonista, en Carles Pineda. Ell ens va presentar el seu primer disc anomenat "SoulBop" amb clares connotacions musicals relacionades amb el títol. Una formació amb mestres com ell mateix, Carles Pineda, saxo alto; Fede Mazzanti, piano; Joan Martí, contrabaix i Pau Bombardó, bateria ens va oferir una gran sessió de Jazz pels poquets que hi vam ser. Molt bona música per tan poca gent fa fredat. Podríem dir que va ser el pitjor concert pel que fa a assistència de públic. No s'acaba d'explicar el perquè de tal davallada. Només desitjar que el mes vinent puguem veure una Sala Xica amb l'aspecte "normal". 

En Carles ens va oferir tota la seva mestria interpretativa alhora que ens va presentar una de les seves composicions, la dedicada a la seva sogra. En broma, en broma, li vaig dir que pocs gendres haurien fet una cosa així, dedicar-li quelcom de bo a la sogra, però ell ho va fer pels motius evidents relacionats amb la bondat de la persona. El quartet va estar excels en tots els temes, i les improvisacions de tots ells van ser superbes. El Fede ja havia vingut amb el Matthew Simon Quartet quan ells ens va presentar el "Continental Blues" i crec que va tornar, ara no recordo amb qui. Mestre en això de les 88 tecles, aquest músic argentí establert a casa nostra, és a més a més una magnífica persona estimada per tots els seus companys, apreciació igualment aplicada a la resta de companys, evidentment. 

En Pau Bombardó ens havia acompanyat en un anterior Concert-Jam amb Geni Barry i va tornar a mostrar-nos la seva experiència i compromís en el projecte a la vegada que fer-nos gaudir amb la seva mestria acompanyant i en els seus solos. Qui no havia vingut mai va ser el Joan Martí, contrabaixista que té en el seu haver l'haver tocat amb Wayne Shorter (segons el meu amic Carlos Sampietro). En Joan ens va encandilar a tots els presents amb el seu total control d'aquest instrument acústic tan profund de sons i emocions i que tant bé ell sap tocar. Si acompanyant va seguir els pols rítmic del Pau, en les improvisacions va estar superb, no endebades aquest és un dels molt bons contrabaixistes del país. 

Parlar del Carles Pineda és parlar del músic i amic que va decidir venir a les Jams inicials am b en Geni Barry i els altres músics que mes rera mes venien a tocar.  Es va formar un combo que és el que cada any clou el Festival de Jam Sessions el dia de la Festa Major d'Estiu a la Plaça Sant Jordi. Carles forma part de projectes reeixits com un "parit" a Girona i relacionat amb la música de Chalrie Parker, projecte basat amb els solos dels seus temes. En fi, que aquest músic és un tros de músic, i tot i que s'ho pren tranquil·lament pel fet que la seva vida professional va per d'altres bandes, és un músic professional amb qui s'ha de comptar.
Miquel Tuset i Mallol.

Julian Lage Trio al Jamboree, 16 de novembre de 2016.

I això és el que vaig escriure el dia després al "Blog de Caretos"...

"Bon dia a tothom, avui encara amb les músiques al meu cap diverses en estils, l'empatia personal del personatge, (impossible que gent així foti trumpades), ple d'amor i transmetent-lo mitjançant la seva música interpretada magistralment per un dels genis de la guitarra. Julian Lage "juga" quan toca, el "play" anglosaxó. Un virtuós que pot tocar el que vulgui i de la manera que vulgui. La seva velocitat neuronal és extraordinària i així es bellugaven els seus dits. Sense parar, alterna fraseig solista amb acords a la velocitat de la llum. La seva permanent atenció vers el públic, el fa mirar-nos sovint amb la seva expressió alegre i amb un punt d'inquietud tot i pensant si ens agrada el que escoltem.

Un Jamboree ple de gom a gom en el primer passe i quasi en el segon, amb aficionats bocabadats veient el que feia, amb la facilitat que ho feia i els sons que n'extreia, i també amb molts guitarristes, alumnes i no, entre un públic sempre atent i aplaudint per dintre, car, ningú volia fer soroll quan sonava el que sonava. La dinàmica va ser-hi present, tot i que si hi vares ser també en el segon passe, la sorpresa inicial es veia esmorteïda en escoltar quasi el mateix en el primer. Tot i això, crec que tothom li ho va perdonar.

Si acompanyes a un virtuós, d'alguna manera també ho has de ser tu i així és que el Jorge Roeder al contrabaix i Eric Doob a la bateria se'ns van descobrir com a veritables monstres. El primer, ja acompanyant era perfecte, però es que quan va començar a solejar ja tothom va flipar. Perfecte afinació, fraseig i velocitat i sí, total compenetració ens el van fer aplaudir internament i externa. El bateria va tocar escoltant la música dels demés, i va estar impressionant com a sideman i en els seus solos, o solo. En fi, un concert que no va fer "sang", però sí que ens acaronar les oïdes i l'esperit. Volia dir que el concepte "sang" no és meu. 

En Pere Pons hi va ser en els dos passes presentant i gaudint com el que més, tot i no haver-hi "sang". El so va ser perfecte gràcies a les destres mans de l'Alex Alex Seoane Monsoliu i a la barra, la sempiterna alegria de l'Òscar. Els reporters gràfics hi van ser, el Joan Carles Abelenda en el primer, molest internament per la situació de dues empolles d'aigua d'amunt del piano que li destrossaven el fons de la imatge quan enquadrava el líder, i en Josep Tomàs hi va ser en el segon, conjuntament amb en Manu Dimango que crec va gaudir i recordar a Chet Atkins tot i escoltant el guitarrista. Al final no sé si va fer alguna "manugrafia", car vaig marxar convençut que escoltava quasi el mateix, tot i agradar-me, amb "sang" o sense. 

En Geni Barry em va trucar el matí del mateix dia per veure si hi aniria, i es clar que sí li vaig dir per després trucar al Joan Recolons i així és que ens hi vam trobar tots tres tot just abans del concert. Amb el Martí Farré Sender vam xerrar en l'entreacte amb la resta de fumadors i així és que va aparèixer el Jurandir Santana que tampoc s'ho volia perdre. A dins tot i escoltant al virtuós em va dir que era extraordinari o quelcom de similar.
Voilà. Ara al gimnàs."
Miquel Tuset i Mallol.

Gumbo Jazz Band al Jazz Tardor, 12 de novembre de 2016

Doncs a Lleida que vam anar a passar un molt bon cap de setmana, qui us parla acompanyat de dues magnífiques dones, na Juana Muñoz  i la Paqui Sánchez. Anàvem convidats per dues bandes; la primera i gràcies a l'organitzador i l'home del Jazz lleidatà, en Josep Ramon Jové, ànima i cos també de Quadrant Produccions. La segona venia de la mà de dos amics els quals ens van oferir tota la seva hospitalitat i amor, na Maite Garcia i el Joan. Vam poder estar-nos a casa seva, compartir música, menjars i passeigs i a l'hora de dinar de diumenge, qui us parla va fer una magnífica paella amb la matèria primera vinguda de Premià de Mar.

Havíem anat a veure una formació amb caires divertits i amb una música del més pur estil New Orleans, i aquests van ser els Gumbo Jazz Band. Una "Brass Band" mixta amb una molt bona colla d'amics com el Ramon Quadrada, trompeta; Òscar Font, trombó i veu; Cesc Miralta, clarinet; Josep Traver, cordes diverses; David Parras, tuba i David Forns, whasbroad. Estàvem disposats a gaudir d'allò més amb la música primerenca des d'on va sorgir tot el demés, el Jazz d'aleshores fins l'actual. 



Aquest és un projecte molt ben "parit" i pensat amb la sana intenció d'entretenir a la vegada que fer de primer pont pels qui encara no coneixen el Jazz. L'entreteniment està més que assegurat, car amb la magnífica presència de l'Òscar Font dalt l'escenari, trombó en ristre, cantant i presentant temes, músics, explicant històries diverses, antigues i relacionant-les amb la vida actual, amb humor i ironia, tot això fa que després de gaudir escoltant la música de tots, ja esperes a veure què i com ens explicarà. Bon cantant, millor clarinetista (difícil) i gran trombonista, l'Òscar fa que tot rutlli pels camins de la diversió, l'entreteniment i el bon gust per la música de New Orleans


Si ell és el cap visible, per molts motius, la resta de companys li van ben bé a la seva vora. Tots ells formen part de diversos projectes del Jazz que es va a casa nostra formant part de Big Bands diverses com en David Parras, integrant de la Vicens Martin Dream Big Band; amb projectes dels més mediàtics com el gran guitarrista Josep Traver encabit pel Joan Chamorro en tots els seus projectes. Igualment Ramon Quadrada va liderar no fa gaire una magnífica Big Band amb músics aleshores molt joves i que ara estan al capdavant de alguns dels millors projectes. Ell te discos i projectes a petit format com el que té amb el seu amic Jordi Berni, magnífic pianista amb projectes diversos. 


En Cesc Miralta ara per ara és un dels "capos" del saxo tenor, clarinet, i diverses canyes. Ell però, ubicat a Sant Esteve de Palautordera, es dedica a l'ensenyament alhora que s'integra en projectes jazzístics. De fet, podríem dir que tots, o quasi tots, desenvolupen tasques pedagògiques en algunes de les moltes escoles que hi ha a casa nostra. El mateix Òscar Font forma part també de La Locomotora Negra sinó de manera fixa, sí en moltes de les ocasions que aquesta magnífica Big Band puja als escenaris. També en David Forns està involucrat en diversos projectes del jazz més actual tocant la bateria alhora que imparteix classes. 


El fi de festa, i després de fer el Bis de rigor (when the Saints...?) el van fer baixant de l'escenari i passejant-se per tot el Cafè del Teatre com una Marching Band d'aquelles que circulaven pels carrers de New Orleans. La nostra simpatia inicial s'havia convertit en empatia total vers tots ells. Magnífica demostració de generositat!.

Els temes van anar sorgint de l'escenari amb total naturalitat i ben aviat ja estàvem situats al bell mig del New Orleans més jazzístic, al mateix Storyville. Marxes fúnebres, temes tan coneguts i emblemàtics com el "When the Saints go marching in", el preciós "Smiles" de Chaplin i molts altres, van fer-nos passar una gran nit a nosaltres quatre, Juana, Paqui, Maite i jo mateix, com també va gaudir tothom qui al Cafè del Teatre s'hi va acostar aquell dissabte. 

Gràcies de nou a Josep Ramon Jové per la seva llarga trajectòria en aquest el nostre món, el del Jazz, ànima d'aquest XXIII Jazz Tardor, que es diu aviat això de.."i fa 23 anys que fem...". Alhora també dirigeix Quadrant Produccions, i gràcies a ell, els oïdors de Jazz Club de Nit (I tothom qui entri al blog, és clar) poden escoltar les millors músiques del Jazz més actual. 
Miquel Tuset i Mallol.

Aruán Ortíz Trio al Jamboree, 11 de novembre de 2016

Doncs això és el que vaig posar al FB...

"Ahir, vam viure una nit magistral. Tot un cabal d'emocions. I és que la proposta de l'Aruán Ortíz de parlar només al començament i després tocar sense dir ni brot, i quasi enllaçant tots els temes va aconseguir que l'atenció i implicació de tots els presents fos total. I a tots els presents incloc també als tres grans, grans músics, car ells mateixos van flipar per com es va anar desenvolupant tot i van notar les sensacions que nosaltres vivíem. Em sembla no haver-ho viscut massa vegades per no dir mai. La compenetració dels tres a cada instant va fer què la dinàmica (els canvis de volum) dirigida, com quasi tot, o tot des del piano, fos immediata. El Jazz que vam escoltar ahir forma part del darrer disc de l'Aruán Ortíz que va sonar en un anterior programa del Jazz Club de Nit, gràcies a la seva manager per aquestes latituds, na Mercè Porras. 

Ahir ens vam emocionar tots i també aquesta activista i aficionada del Jazz, tot i comentant que feia 7 anys que havia conegut a pianista i contrabaixista a New York. La subtilesa, delicadesa, groove i demés la van mostrar en tot un ventall de temes diversos, dels quals no hi va haver repeticions, potser alguna, en els dos passes. Si en el primer hi van encabir un blues a trio magnífic i delicat, en el segon, i en el bis, hi va intervenir en Bill McHenry en el magnífic i improvisat Blue Monk. Però és que en Bill va obrir també el segon set amb un tema parit allà mateix. En aquest segon.set, pianista i contrabaixista (a moments amb l'arc) van desenvolupar un tema d'una sensibilitat exquisida al màxim nivell, alhora que les seves pròpies interpretacions. Però és que en el primer set a trio, la música que va sorgir de l'escenari sempre iniciada per les propostes del líder va ser extraordinària. Si el pianista ja sabíem que era extraordinari, ahir vam poder admirar a un contrabaixista superlatiu, amb un domini dels temps, silencis i ritmes de primera magnitud. Alhora, i en algun dels temes que va iniciar ell sol, la seva exquisida creativitat i domini de l'instrument ensva deixar bocabadats. 

Entre els presents, i en el segon passe, sí que hi va ser una seva col·lega, Giulia Valle, la qual va flipar jo diria que més que la resta de mortals, per la seva millor comprensió de tot el que allà passava. En Gerald Clever va fer allò que és tan difícil fer, la qual és ser-hi però com si no hi fos. El seu control dels volums va permetre'ns escoltar-l'ho no només a ell sinó a tots tres. És allò que alguns aficionats comentem, que un músic quan toca, hauria de poder escoltar tots els altres instruments. En Joan Cortès hi va ser en el primer set, capturant-ho tot, també el Joan Carles i algun més. El de Granolllers va marxar a covar la calipàndria i el Manu Dimango va poder escoltar el blues del primer set i tot el segon, alhora que fer una de les seves manugrafies. El so va estar a càrrec del Pol i Alex Monsoliu, al menys em va semblar veure'ls a tots dos. També vaig flipar coneixent i xerrant, tot i que ja ens havíem vist moltes vegades abans amb l'Eugeni, laseva dona Teresa i el seu fill Patrici. Tres bojos del Jazz en una mateixa família, cosa del tot inusual. Alhora, amics del Manu, com no podia ser de cap altra manera, des dels seus dies de l'Abracadabra. Els meus van ser els del Zeleste i barri de la Ribera. Aruán Ortíz, gràcies mil. Brad Jones, contrabaix i Gerald Clever, bateria, mil gràcies. Us estimo. Quina joia. Em vaig adormir escoltant els dos sets, Giulia."
Miquel Tuset i Mallol.

M.A.P. al Jamboree, 10 de novembre de 2016

Doncs això és el que vaig posar al FB....


"Doncs hi hem tornat a gaudir del mateix (després del primer set). I és que quan es presenta un projecte propi, que no estàndards, el plantejament és seriós i els temes es preparen per un bolo, i ben preparats. A la pregunta que ens ha fet l'Ernesto Aurignac després dels dos primers temes enllaçats, la meva resposta ha estat "acojonados". I certament així ens hem quedat en els dos passes després d'aquesta esclatant intro. Els temes han tingut l'autoria de tots tres, així en Marco Mezquida ha fet el seu "Armando rampas"i "Coral", mentre que l'Ernesto ha fet el seu tema dedicat a la mort, "Obituario" i en Ramon Prats els seus "U" i "Salt". Crec que en algun moment poden haver sonat els col·lectius "MAP 1 i 2", però no n'estic segur. 

Hauré d'escoltar de nou els dos passes enregistrats per tornar a reviure el munt de sensacions de tot tipus que hem viscut. I és que la música, i en aquest cas aquesta que ja no pot ser més contemporània, ens ha arribat al més endins, car, després d'un cabal impressionant de notes i energia esdevenien les músiques més plàcides, interpretades però amb la més savia humanitat. El Jazz, on era? Doncs per allí, en les improvisacions, riffs, licks, frases, i demés interpretacions relacionades. Parlar de com toquen el que avui han tocat, de com toquen el que volen, estàndards o no, es pot dir de moltes maneres i totes relacionades amb l'excel·lència. M'he perdut el bis del segon passe, per qüestions logístiques de metro i tren, però m'ha semblat un estàndard que per les presses no he identificat. En fi, que ahir va flipar la gent que els va anar a veure a Sant Cugat i avui ens ha tocat a nosaltres al Jamboree. En Pere Pons ha fet els primers honors, l'Alex Alex Seoane Monsoliu que sonés de puta mare i l'Oscar ens ha transmès les millors vibracions. 
Gràcies Ernesto pel disc....sonarà a Jazz Club de Nit. Una abraçada amic." 
Voilà.

Llibert Fortuny a la Traska Truska, 6 de novembre de 2016

A la Traska Truska de Molins de Rei s'hi fan concerts de Jazz des de fa temps, abans amb Contrabaix i darrerament amb Daltabaix. I no ha estat un "daltabaix" aquest canvi i sí una nova gestió i direcció dels membres de l'escindit i anterior "Contrabaix" ara reconvertits en Daltabaix. Gent com el Josep Bergadà i Jordi Llecha i crec que d'altres més són els qui ho porten amb total professionalitat. Allà qui hi anem de tan en tan i el concert d'aquest diumenge era un dia on no s'hi podia faltar. Llibert Fortuny Acoustic Trio, amb el mateix Llibert Fortuny, saxo alto; Martín Léiton, contrabaix i David Xirgu, bateria. Un trio de luxe que havia presentat aquest projecte al Jamboree en dos dies consecutius i del qual és possible que se'n faci un "Live".


La vetllada havia de ser magnífica, i amb aquesta intenció hi vam anar. El format acústic del mestre Llibert és el que més m'agrada, havent vist també les altres opcions més elèctriques. En aquestes on el format ja implica la concepció musical més funk i demés alteracions, el volum final aconseguit pel conjunt, on hi pot haver músics com el Tito Bonacera, baix elèctric i d'altres músics força potents com el David Gómez, bateria és massa alt per les meves castigades oïdes, elles ja plenes d'acúfens. Pel mateix motiu obvio anar a veure i escoltar mogudes similars, i les acústiques són les meves preferides. 


La Traska Truska compleix amb l'horari, (ja m'agradaria a mi) i a les 19h, amb la sala ben plena va començar el xou. El presentador va ser el primer en fer-lo, el xou, tot i presentant un concert de jazz on poc sabia dels noms del músics si exceptuem el del Llibert. David Xirgu va ser "rebatejat" com a "Xiscus" i del contrabaixista no va recordar el seu cognom. Aquestes coses solen passar però es millor que no passin. I aquí que quedi en clau "carinyosa".

Si digués que tot el concert va ser quasi una Jam, no m'equivocaria gaire. El cert és que quasi va ser així. Llibert començava una línia melòdico-rítmica i els altres s'hi apuntaven. Tot i que probablement alguna "cosa" devien haver pactat, el fet és que va semblar tot molt improvisat. Les referències melòdiques que de tan en tan sorgien del saxofonista ubicant-nos en d'altres temes fins i tot forànis del Jazz van ser moltes. Les improvisacions del líder seguien un ritme, un tempo i/o velocitat, endimoniades. La secció rítmica de dos, el seguia sense immutar-se, excepte quan el mestre introduïa les esmentades referències, moment en el qual se'ls hi escapava algun somriure. L'alegria a l'escenari era evident. La complicitat també. 


Els solos van anar succeint-se des del saxo alto al contrabaixista, essent aquest un magnífic puntal de suport i després d'interpretació. La velocitat de resposta de Martín Léiton va ser extraordinària. El tempo constant, ben marcat, amb una pulsió consistent va anar de la mà de la del David. Els solos del bateria també van sorgir, amb igual destresa que els dels dso companys i la tarda estava passant més de pressa del necessari. Allò havia de durar més, havíem d'aturar el temps però no la música. Es pot fer això? De fet, encara havia d'arribar lo que ens animaria encara més, i això van ser les creacions vocals amb clau humorística que va començar a fer en Llibert. De cop i volta, començava a "xerrar" amb una llengua inventada o amb tons nasals força divertits, i tan nosaltres com els altres dos companys ens petàvem de riure. Llavors és quan te n'adones que el Jazz, o un concert de Jazz, pot ser divertit a més a més de magníficament interpretat, comentari que vam fer quan els vaig anar a veure al seu reservat. Encara reien. Encara riem nosaltres. Encara recordem de quina magnífica manera ens ho vam passar.
Miquel Tuset i Mallol.

Jim Rotondi Quartet a la mostra de Jazz de Sant Boi, 4 de novembre de 2016

Cada any, per aquestes dates i a Sant Boi de Llobregat, des de fa més de 25 anys, la qual cosa es diu aviat, les dues ànimes amb més empenta jazzística d'aquesta veïna població en Valentí Sesar i Toni Solà endeguen "La Mostra de Jazz de Sant Boi". Aquesta és una mostra única pel que fa a portar el Jazz, la Cultura, als diversos barris de la població. Sant Boi és una població amb una bona colla d'habitants i barris perifèrics on el jazz no és precisament la música que es deu escoltar més a les llars. Una apreciació que no vol dir absolutament res i que només constata que el jazz té una audiència mínima no només a Sant Boi sinó més aviat a tot arreu. Amb això vull dir que és d'aplaudir, i molt, aquesta iniciativa que van endegar aquests dos herois, ambdós relacionats amb el món del jazz, en Valentí pel seu programa de ràdio a l'emissora local i en Toni Solà per ser un dels saxos de casa nostra que millor representa el "mainstream". 

Nosaltres vam poder gaudir amb la magnífica actuació del mestre americà Jim Rotondi, magnífic trompetista que va venir acompanyat de Fabio Miano, piano; Ignasi González, contrabaix i Jo Krause, bateria. Rotondi va venir amb un magnífic disc sota el braç, que és el que finalment vam adquirir i que sonarà ben aviat al Jazz Club de Nit. L'actuació però, va ser tot un seguit de temes propis i estàndards interpretats pel quartet de manera magistral. 
Rotondi es va mostrar molt amable, i la prova la vam tenir nosaltres, en Joan Recolons i jo mateix, car el vam saludar tot just abans del concert, i després, quan li vam adquirir el disc, ens el va dedicar amb tot el carinyo i simpatia. S'ha de dir que Fabio Miano és un dels pianistes que sol acompanyar als músics americans que primer "desembarquen" a València i no només per aquest motiu, suposo. És un dels mestres italians que viu a la península i desenvolupa la seva vida professional amb nosaltres. Molt bon pianista i millor persona, ens va fer gaudir molt en aquest concert, acompanyant i més encara en els seus magnífics solos. De l'Ignasi González, només dir que és un dels més estimats contrabaixistes, que és entranyable i forma part del quartet o a trio de les formacions liderades pel Toni Solà, gran aic seu. Un músic que ha acompanyat a Benny Golson les dues vegades que ha vingut i que jo mateix he pogut veure i que he constatat, com amb d'altres músics, una gran progressió sobretot en l'execució dels seus solos, si se'm permet aquesta apreciació. De Jo Krause podria dir moltes coses entre les quals que va ser un dels primers en participar en les Jam Sessions del JCLV, les dues primeres fetes a la Cuina d'en Toni, la primera amb en Geni Barry i la segona amb una formació arribada de Begues on hi havia en Voro García, trompeta; Jaume Llombart, guitarra, DeeJay Foster, contrabaix i Jo Krause, bateria. Jo és un dels mestres de molts dels bateries joves actuals i forma part de projectes com el del Roger Mas Trio amb el Dee Jay. Va acompanyar a Benni Golson aquesta darrera ocasió amb en Joan Monné, piano

Si he parlat dels músics és perquè cal que la gent els conegui, els qui no els coneixen, i dir-vos que van estar tots genials en aquesta actuació a la "Mostra de Jazz de Sant Boi".
Miquel Tuset i Mallol.

Natsuko Sugao Group al Jamboree, 3 de novembre de 2016

Doncs això és el que vaig posar al Facebook...

"Doncs ja estem en dansa amb Natsuko Sugao Sextet..en un Jamboree amb bon aspecte..yeah.
I quina cosa més extraordinària hem escoltat avui amb la Natsuko Sugao Sextet i el seu segon disc. Un segon passe que ha omplert encara més el Jamboree, amb una bona colla d'amics i aficionats, i també els professionals de les arts gràfiques, com en Manu Dimango, Joma Rius, Roberto Domínguez i Josep Tomàs. En Paul ha cuidat del so i com sempre l'Oscara la barra, avui amb un ajudant. Aquesta és una música que ja és de Culte.
Ja hem flipat en el primer set, escoltant l'encertada barreja de temes del primer i segon treballs de Natsuko. El groove hi ha estat present, compartint el temps amb els silencis, i sons provinents de tota una colla d'estris percusius manipulats bàsicament per l'Ivan Iván González. Els vents, metalls, amb ell mateix a la trompa i fiscorn i la líder amb aquest metall i trompeta. Jordi Sv, Santanach, amb saxos tenor, soprano i flauta, ha estat dolç, per resumir-ho. L'Enric Peinado a la guitarra, súper imaginatiu, precís i modern. I la màquina rítmica ha caminat de la hòstia amb totes les extremitats del Josema Martin. La veu de Natsuko ha estat tan bella com ella mateixa, en plena meditació Zen." Voilà.