Nit FSNT al Jamboree amb Sperrazza, Sacks i Kamaguchi, dimarts 28 de febrer de 2017

Bé, doncs poder gaudir a la distància curta d’un concert de jazz acústic amb piano, contrabaix i bateria és quelcom més que un luxe. Jo diria què és un privilegi a l’abast dels aficionats que hi vam poder assistir. Ampliant el concepte no oblido pas els molts concerts de característiques similars que s’han pogut veure i escoltar al Jamboree, privilegi que ha estat per molts aficionats que hi hem pogut assistir, car, l’indret, és un dels més preparats per la bona acústica, programació i penya assistent, sense oblidar el millor i amable tracte dels companys que allà s’hi estan treballant. Aquesta va ser una nit Fresh Sound New Talent car el trio de mestres són uns dels referents d’aquest segell de casa nostra dirigit des de fa tants anys per l’amic Jordi Pujol Baulenas amb el qual vam poder xerrar entre passes. Sperrazza, Sacks i Kamaguchi, aquest va ser el trio en qüestió, tres mestres que ja porten uns quants concerts i discos plegats. Concretament amb FSNT en tenen tres que jo mateix ja he posat al programa de ràdio Jazz Club de Nit podríem dir monogràfics dedicats a Cy Coleman, Johnny Mandel i Tadd Dameron. Era doncs previsible que la música que escoltaríem seria alguna d’aquests tres projectes o potser alguna ja en preparació del proper projecte, tal i com ens va dir en Jordi Pujol, al Joan Recolons i a mi mateix.

L’assumpte és que el trio de joves mestres va començar el que quasi es podria dir una jam amb temes sí evidentment pactats però interpretats amb una frescor inusitada i a vegades sense tenir massa clar qui començava el tema. En algun tema va ser Sacks i en algun altre Sperrazza però crec que també Masa en va iniciar algun. Després, els companys s’hi afegiren sense cap problema. Sempre va ser Sperrazza qui va presentar els temes i músics tot i que no va parlar massa vegades ni estona. La modernitat de les interpretacions de Sacks al piano eren evidents per com jugava amb la melodia i igualment podríem dir de la concepció gens “normal” de tocar la bateria de Sperrazza. Les aturades o breaks rítmics podien succeir en qualsevol moment i així va ser. Masa estava totalment immiscit – com sempre en ell – en acaronar el seu contrabaix i ésser un sol amb ell i fer-lo sonar tot i cantant rítmicament les notes dels seus solos. El swing que ens va fer bellugar el cap a alguns sortia de les seves quatre cordes i el seu cap, tot i executant uns magnífics “walking”. 

Ell és l’altre component del trio que toca el seu instrument amb una concepció moderna sobretot en les intervencions solistes. Mentre Masa desenvolupava el solo era Sperrazza el qui se’ns enduia swing a munt swing a ball amb el seu “ride”. Els temes dels seus discos anaven apareixen a la vegada que d’altres com algun de Monk i els nostres herois els interpretaven com si res, de manera magistral, i sorgien sense aturador possible així quan t’adonaves que un havia acabat, sense temps per pair-ho ja sonava el següent, i tot això sense dir ni una paraula. Tot i el sempitern swing que tenim al cap tot i recordant aquest concert, també recordem que hi va haver moments de calma, car no es pot dir que sonés cap balada i sí més aviat temes, com un dels primers del primer passe, on Sacks va iniciar-lo amb notes llargues i amb una certa llanguidesa melòdica que aviat va deixar pas a  Masa, també amb una interpretació similar a un tempo súper lent. En un altre moment, va ser el mateix contrabaixista qui ens va desenvolupar un magnífic solo en un context similar, moment que vaig tenir la sort de capturar en vídeo i que ja molts haureu vist. I havia d'haver-hi un temps pel Blues, i evidentment hi va ser. Ja sabem el què diuen i pensen alguns, entre els quals jo mateix, que en un concert de Jazz no hi pot mancar un Blues, i així és que aquest crec que va ser el darrer tema del primer passe. 

Així doncs va ser el primer set, on el jazz contemporani, temes amb un impressionant swing i d’altres on el tempo semblava no existir, per la seva lentitud, coexistiren i formaren un “totum quantum” definitori del projecte d’aquests tres músics, artistes Fresh Sound New Talent. Una nit on vam poder xerrar amb l’ànima del projecte Jordi Pujol Baulenas i on després del primer passe vam gaudir amb uns magnífics calamars a l’andalussa al Glaciar tot i celebrant l’aniversari del Joan Recolons. Després, tot es va enfosquir per a mi en adonar-me que havia perdut (primer havia pensat que robada) la cartera havent de fer les passes necessàries en aquets cassos i ja sense ganes de gaudir (perquè no ho faria) escoltant-los de nou en el segon passe.

I aquí teniu el vídeo, curtet, amb un solo de Masa Kamaguchi:

https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10207093691975359/

Pels qui no sabeu massa qui són aquests magnífics “paios”, us posaré l’enllaç als seus tres projectes de FSNT, sense oblidar el primer que van fer amb aquesta editorial anomenat “Barcelona Holiday”...


Una magnífica nit, a pesar del meu su

Miquel Tuset i Mallol.

Ximo Tébar i la OJO Taller de Músics, dirigida per David Pastor al Jamboree, diumenge 26 de febrer de 2017.

Doncs teníem moltes ganes de veure a Ximo Tébar per diversos motius, entre els quals no haver-lo vist la darrera vegada que va venir a tocar a l’Hotel Havana en un sopar concert. També que el volia conèixer i saludar després d’haver parlat amb ell de manera virtual motivat per haver-li posat el seu darrer i magnífic treball “Soleo” a Jazz Club de Nit. La ocasió era doblement important pel fet de presentar un projecte seu molt ben acompanyat per la OJO Big Band del Taller de Músics dirigida pel seu amic David Pastor i tot això al Jamboree.

El que havíem d’escoltar seria doncs temes del gran guitarrista valencià amb arranjaments preparats per a Big Band. Un projecte molt interessant per veure i escoltar de quina manera tant potent havia de sonar la seva música.


Amb moltes ganes ens hi vam acostar amb el Joan Recolons, un altre admirador d’aquest gran guitarrista i que ell sí va poder veure a l’Havana. Només arribar i ja vam trobar-nos quasi tota la Big Band escalfant davant de la vitrina. Una vegada a baix i després de saludar a l’Òscar i demés amics de la nostra Cova-Cava, vaig poder veure a Ximo i cap allà que hi vaig anar per a saludar-lo. Aquest home és una persona força entranyable, sempre amb un somriure als llavis i una educació i bones maneres que l’han acompanyat tota la vida, i sinó busqueu una foto, de portada de disc o no, en la qual Ximo no se’l vegi somrient i content. Ni una. Sempre amb la mateixa expressió de franca alegria.

Deixeu-me que us posi aquí els components de la OJO Taller de Músics.

Jaume Torné, Jordi Fontanillas, Pablo Fernández, Pere Navarro, trompetes.
Tomeu Garsias, Eva Garín, Eduard Prats, Pere Alcón, trombons.
Eva Fernández, Roser Monforte, Nestor Vinaixa, Victor Verge, Paula Carrillo, saxos. Àlex Badia, piano. Marco Boi, Contrabaix. Marco Losada, Bateria.
Convidada al piano, Marina Alcantud.
Director i trompeta lead, David Pastor.

I aquesta va ser la presentació de David Pastor a Ximo Tébar:



Ja posats i parlant del concert dir-vos que l’amic David Pastor va fer els honors de presentar al mestre valencià i amic seu, i culpable que ell també estigui ficat en això de la música, i ho va fer  després que la OJO toqués el primer tema de la nit. Un somrient Ximo Tébar es va presentar a l’escenari del Jamboree tot i agraint-li a David Pastor les seves paraules tan plenes d’admiració i amor d’amic. Ja ràpidament es va posar les piles, la qual cosa vol dir penjar-se la seva magnífica guitarra, i el director de la OJO va fer els copets necessaris per arrancar ja el primer tema amb el gran guitarrista i paisà. Aquest primer tema va entrar amb la força adequada a la composició del gran Pat Metheny anomenat IT'S JUST TALK amb arranjament de Bob Curnow per a Big Band. Un tema que vaig tenir la sort de poder filmar en vídeo i que segur molts de vosaltres ja haureu vist. Magnífica interpretació de tots els membres d’aquesta magnífica Big Band del Taller de Músics, plena de molt bon músics. Tema potent farcit de Funk introduït per la OJO i que ha donat peu a la intervenció de Ximo en un magnífic i ràpid solo. Aquest mestre domina l’instrument amb una total precisió alhora que bon gust interpretatiu. Tècnica i llenguatge jazzístic donant-se la mà, la seva mà, el fan ser un dels millors en això de les 6 cordes de les nostres contrades i més enllà fronteres. Un magnífic solo força ben acompanyat amb Riffs de la secció de vents de la OJO. Després del mestre, un solo al saxo tenor del jove Néstor Vinaixa també aquest compartit amb trossos de OJO i encara una mica més escoltant aquest jove i ja molt bo saxo tenor. Amb la coneguda melodia tots plegats van encarar ja el final del tema, un tema de prop de 10 minuts que ens va situar ben bé en solfa.

I aquest és el tema enregistrat, el primer de Ximo Tébar amb la OJO:



El segon tema que van tocar amb Ximo Tébar va ser una balada també de la parella anterior, Metheny / Curnow anomenada ALWAYS AND FOREVER. Tema aquest que Metheny interpreta, entre les moltes versions que haurà fet, amb guitarra acústica electrificada i a un tempo súper lent. Les versions per a Big Band que es poden veure pel Youtube són igualment lentes i sonen com la preciosa balada què és. La nostra Big Band la va brodar, tot i que la virtuosa interpretació realitzada per Ximo va ser amb un tempo moderat i un estil força més bluesy, intens i climàtic que l'original. La balada que Metheny toca amb la seva guitarra, corda a corda, melodia pura, Ximo  la va fer també però harmonitzada amb acords mentre la OJO li donava tot el suport adequat i l’acaronava amb tots els instruments. 

I per més mostra un botó:



Després de la calma va arribar la tempesta i aquesta va ser amb el tema OMIX BLUES, composada i arranjada per Ximo Tébar. Segons va comentar després, aquest era un tema que li feia un guinyo a l’altre mestre americà Pat Martino. Un tema emmarcat ben bé per tempo i melodies inicials en el més pur Bop, amb frases que recordaven el tema de Parker/Davis “Donna Lee”. Després de la potència de la OJO, ens vam trobar amb un gran solo del jove pianista Àlex Badia i després un altre espatarrant solo de Ximo amb referències fins i tot a Larry Coryell a moments i molts altres a sí mateix. Un grandíssim solo que va deixar-nos a tots bocabadats i que va estar recolzat per tota la OJO. Diversos riffs de metalls es veien contestats per les canyes i a l’inrevés. Ja cap al final, tots plegats van tornar-hi amb la melodia tipus “Donna Lee” per trepidant i amb una referència clara al tema dels dos grans del Jazz.


Després del tema, Ximo va explicar-nos el perquè de tot plegat i ens va presentar el següent, NARDIS, composició de Miles Davis i arranjaments de Mario Roldan, el qual va rebre els nostres aplaudiments, car tampoc podia faltar a la cita del Jamboree. Un tema del qual Ximo ens diu que “aquest arranjament de Nardis -aflamencat- està tret de la versió que vaig gravar al Cd “Soleo” i Mario, per a la ocasió l'ha orquestrat per a format Big Band. En el llibret del cd hi ha un comentari de José Pruñonosa sobre el meu arranjament de Nardis”, va dir-nos el mestre valencià. Després de la coneguda melodia de Davis i que tant bé va tocar la OJO, va ser el seu director qui ens va delectar amb un curradísim solo, ell amb la seva magnífic trompeta i que va ser aplaudit per tothom. El solo del gran mestre de la guitarra també va ser impressionant, fent referències a frases d’altres temes de Jazz. Encara vam poder escoltar de nou a tota la OJO tornant a la melodia per acabar aquest tema tan emblemàtic i estimat per tots nosaltres. Després dels merescuts  aplaudiments, Ximo ens va parlar del Taller de Músics i del seu director i fundador, l’amic Lluís Cabrera, present també a la Cava el qual li va agrair la seva referència. Ximo va convidar a una jove pianista del Conservatori de València, l’anomenada Marina Alcantud en el tema SUEÑO DE UN VISITANTE, composició de Ximo Tébar amb  arranjaments de Jose Luis Granell, del qual ens va dir que "Jose Luis Granell és un saxofonista de jazz valencià, company i professor de jazz al Conservatori Superior de Música de València, i va ser allà pels anys noranta, qui va impulsar el moviment de les big band de jazz creant-ne la primera de la Comunitat Valenciana, la Jove Jazz Band".  Aquest va ser un altre tema impressionant de tempo i una magnífica composició introduïda per la OJO i amb un posterior solo, magnífic, de la Roser Monforte al saxo alto, en un estil força modern i un tècnica impressionant. Després d’ella, Pastor hi va tornar amb un solo magnífic on va tornar a mostrar-nos tot el seu saber fent una sèrie de riffs i també escales disminuïdes arribant al més agut dels aguts i des d’allí descendent de la mateixa manera vertiginosa. Després dels merescuts aplaudiments vam assistir a un magnífic duet de guitarra / bateria, o sigui Ximo Tébar / Marco Losada, arribant tots plegats a un break on vam poder gaudir escoltant una sèrie d’acords de la mà de la jove valenciana. El silenci a la Sala era total, tothom escoltant-la i ja ben aviat, la intervenció de Ximo ens va fer aplaudir per entendre que ella ja havia acabat el seu solet d’acords. Tota la OJO es va llançar de nou a acaronar el tema i així acabar-lo dolçament.

Sense dir ni paraula, ens vam trobar immiscits en el següent tema, encara desconeixent-lo en els inicis tot i que ben aviat vam identificar-lo. Estàvem escoltant un CONCIERTO DE ARANJUEZ (ADAGIO), composició de Joaquín Rodrigo i arranjament de Ximo Tébar, i ell ens va dir que “aquesta versió és l'adaptació per a big band de l'arranjament del Concert d'Aranjuez que vaig fer allà pels noranta i que vaig gravar al cd Són Mediterrani”. Una obra majestuosa per ella mateixa que Ximo es va encarregar de magnificar a la seva manera de la mà, de totes les mans dels joves cracs de la OJO i també del seu director i solista, qui també va desenvolupar la seva interpretació del tema en el seu solo, també arribant a les cotes més agudes possibles, amb la dificultat que això comporta. El solo del mestre valencià havia d’arribar i ho va fer amb tota la seva majestuositat, també tocant les notes més “petites de totes”, a una velocitat esfereïdora i precisió mil·limètrica. 


Amb la dolça melodia vam anar arribant cap al final, d’un tema emblemàtic de la música de tots els temps. Final apoteòsic i aplaudiments finals els quals ens encararien a la presentació de la Big Band OJO Taller de Músics a càrrec del seu director i trumpet lead. El bis va arribar després de la insistència de tots plegats i també per les ganes de tots ells de tocar un altre tema i aquest va ser el conegut PINK PANTHER,  composició de Henry Mancini i arranjaments de Ximo Tébar i ens va acabar dient que “aquesta versió està inspirada en la versió que vaig gravar al cd Steps”. Tema iniciat a un tempo delicat, marcat pel punteig sec de la seva guitarra. Un arranjament que a voltes ens recordava el que havíem escoltat tot i veient la sèrie dels entranyables dibuixos animats. Tot s’ha de dir però i és que l’arranjament de Ximo és molt més ric en matisos gràcies al recolzament dels vents. Moments delicats n’hi va haver, a ritme de funk, en el solo increïble de Pastor. Després vam assistir a una seqüència ascendent de mig to amb un diàleg entre trompeta i guitarra, col·laborant-ne també tota la OJO fins arribar al Riff reconeixible de la sèrie de dibuixos i ja refilant el final del tema amb un solo magnífic de l’amic Losada a la bateria, tot i recolzat per tots plegats, acabant així de cop i aconseguint que tot el Jamboree quasi s’ensorrés.

I ja com a colofó, us poso un vídeo resum "parit" per l'amic Ximo Tébar i que ell ha penjat al seu web com a capçalera d'aquesta entrada. Gràcies amic.



El so va sonar perfecte gràcies a les mans de Pol i a la barra la simpatia va estar personificada de nou per l’Òscar i algun company més. Tot plegat, és una delícia la nostra cova-cava en un altre concert de la OJO acompanyada aquesta vegada pel gran Ximo Tébar. Gràcies Pere Pons per recolzar també als nostres músics.
Miquel Tuset i Mallol.

Michael Olivera Grup al Jamboree presentant "Ashé" el 24 de febrer de 2017

Doncs quan vas a un concert amb coneixement de causa, la sorpresa que puguis viure vindrà donada per les sempre diferents improvisacions, car la melodia ja la coneixes. Tot i així he gaudit de magnífics retrobaments amb músiques conegudes com m’ha passat darrerament a Jamboree amb Jordi Bonell primer i després amb Carola Ortíz, per parlar dels més recents, que n’hi ha hagut altres més. Però quan vas a un concert on no tens ni idea del què escoltaràs, la sorpresa és majúscula. Això és el que ens va passar al Joan Recolons i a mi mateix aquest darrer divendres al Jamboree, veient i escoltant el projecte del baterista cubà resident a Madrid, Michael Olivera. D’aquest projecte i músic en tenia notícies pel fet d’haver vist els “posts” de Marco Mezquida al FB tot i comentant que havia fet concerts amb el Michael i grup per Madrid. O sigui que hi havíem d’anar i jo per doble motiu i voler veure i escoltar de prop a un altre gran músic cubà, l’Ariel Brínguez. Doncs amb aquestes ganes hi vam anar, amb les de veure Marco Mezquida, Ariel Brínguez, i la  resta de músics amb el mateix  líder i baterista al cap davant. Hi va haver canvis en els músics a darrera hora i així és que vam tenir la sort de poder escoltar la Miryam Latrece, parella del Michael i gran i seductora cantant. Així és que vam preparar-nos per l’esdeveniment, el projecte de Michael Olivera “Ashè” amb Marco Mezquida, piano; Ariel Brínguez, saxos tenor i soprano Munir Hossin, baix elèctric i guitarra. Una formació que va iniciar la nit per posteriorment afegir-s’hi l’esmentada Latrece.

Un primer tema que ja ens va situar en un ambient quasi oriental, amb una música molt delicada, amb un ritme suau i un molt bon control del volum de tota la formació per l’Àlex Monsoliu. Un tema on la reiteració i/o repetició de motius et portava a un estat hipnòtic, primer amb la magnífica intervenció de Munir en un solo al baix cantat per ell mateix i molt ben entonat, per cert. Brínguez ens va meravellar amb el seu so del soprano i més ho va fer Marco al piano, amb un  ritme i volum que anava agafant volada. Hi havia quelcom que se’ns enduia a un no sé. Si no hi havies entrat, mica a mica ho anaves fent per la reiteració de la proposta melòdica i rítmica. Era fàcil, només havies de deixar-te portar per ells, per la seva música i per la seva mestria en les intervencions solistes. Un primer tema llarg, de més de 13 minuts, que ens va situar en l’ona de projecte, el qual aniria evolucionant segons els temes però que mantindria aquest esperit oníric. 

Després d’aquest primer tema Michael va presentar Miryam Latrece, una jove i maca cantant amb un disc ja editat, o potser en té algun més. La veu de la cantant ens va impressionar per la seva dolçor en una cançó amb aires situats al bell mig dels espais més càlids i tribals de l’Amèrica del sud. Una interpretació delicada en un tema encara amb un tempo suau que es va anar animant a mida que Brínguez intervenia de nou amb el seu soprano. La secció rítmica de piano, baix i bateria es veien impel•lits pels sons del soprano i creixien, creixien tots plegats en tempo i volum. Se’ns emportaven de nou a un altre espai. Una espècia de “bojeria” sonora que anava en crescendo de manera irremissible de cap a un “clímax” brutal i on hi anàvem sense cap fre per part nostra i on vam arribar quan Ariel va finalitzar la seva intervenció. La veu de Miryam va tornar a sorgir de les profunditats més recòndites de la història d’una part de la humanitat que va fer viatges forçats des de l’Àfrica fins les diverses illes del carib. Un final amb un clar homenatge a John Coltrane i el seu “A Love Supreme”, on tots plegats es van conjuminar per anar finalitzant el tema mica a mica, poc a poc i acabant amb el “A Love Supreme”. 

En finalitzar el tema, Michael va presentar els músics i va convidar Marco a iniciar el tema “Ashé” que intitula el disc. A piano solo, Mezquida ens va anar embolcallant per la dolça sonoritat de la melodia d’aquest tema, d’Olivera, com tots els que vam escoltar aquesta nit. Al cap d’una llarga i preciosa introducció, Marco va iniciar la melodia, magnífica i càlida, acompanyat també per l’Ariel, una cançó maca que podríem haver cantat fàcilment. I així van seguir, moment en el qual vaig situar-me al lateral assegut a primera fila, lloc ideal per captar tots els moviments del bateria, el qual es va mantenir en tot moment contingut i escoltant la música dels altres companys, i per tant no sobrepassant-la en cap moment amb les seves intervencions. Un altre tema que es va anar “animant” poc a poc, com si aquest fos el “leitmotiv” del projecte. Al meu costat Julio Nahinim Carbonell “flipava” com molts de nosaltres, o quasi tots. Latrece intervenia acompanyant la melodia que cantaven tots, Munir i Michael i així van acabar aquest preciós tema. D’altres moments màgics vans seguir, i els vaig enregistrar en vídeo, com el tema que Michael toca el cajón d’una manera suau i magistral i Brínguez enlluernava amb el tenor amb una altra melodia enganxosa que cantaria Munir tot i acabant el tema, i que l’Ariel es va encarregar de transmetre amb tota la glòria i calidesa interpretativa. El ritme hi era d’una manera impressionant i se’ns emportava dolçament cap a un ball sensual, un ball que ja feia Munir tot i tocant el seu baix i que ben aviat es posaria a cantar. Un solo magistral de l’Ariel que els companys s’encarregarien d’acompanyar amb la màxima complicitat. Al final la melodia, preciosa i que se’ns emportava al més enllà. Seguint amb el tema, el mateix Munir va lluir-se a la guitarra d’una manera magnífica tot i mostrant-nos la seva versatilitat, també com a cantant, tot i acompanyant-se amb la veu en les intervencions amb les sis cordes. Ritmes i melodies s’alternaven amb els solos magistrals, i sempre la rítmica del líder als bongos i cajón. Seguint el tema ens vam trobar amb el so dolç del tenor de l’Ariel i sempre el ritme persistent de Michael Olivera, i ben aviat de nou, la preciosa melodia que Munir i tots es van encarregar de fer-nos cantar. La veritat és que tot i ser una melodia senzilla, ella i el ritme se’ns emportaven hipnòticament cap un estat emotiu magnífic. 

Vaig tenir la sort de situar-me a la segona fila on vaig poder enregistrar en vídeo aquests magnífics moments i viure’ls tan a prop. Ja acabant el concert, de més d’hora i mitja, ens van tornar a situar en un món oníric mitjançant una altra preciosa melodia ara amb el soprano de Brínguez, i la delicadesa rítmica dels altres companys, Mezquida, Hossin i Olivera, mentre Miryam omplia els espais sonors amb platerets i demés. Un fina magnífic de més de 13 minuts que se’ns va endur de nou a un altre “espai”, o potser ja no ens havíem bellugat d’aquí des del primer tema que ens hi va portar. Munir, cantant i acompanyant-se de baix elèctric es va situar també en un espai sonor translúcid, transparent on podies quasi veure l’ànima de tot plegat. Ben aviat ens vam veure submergits i transportats a un espai rítmic potent però no pel volum i sí per la persistència rítmica. Munir, no parava de cantar, tocar i ballar i tots “flipavem” sense cap remissió, i al final retrobament amb el so del soprano per apaivagar els ànims. La veu de Miryam, el piano, el soprano, tots plegats estàvem sotmesos a una altra melodia que se’ns enduia sense cap impediment per part nostra. Brínguez, mentrestant enlluernava amb el so del seu soprano. Ben aviat, imbuïts per Latrece, estàvem cantant de nou una altra preciosa melodia, i la resta de músics drets i picant de mans portant el ritme, magnífic final cooperatiu. Gràcies a tots els músics que van aconseguir això, al Michael Olivera per les seves composicions i per crear aquest projecte. Ell mateix va agrair estar al Jamboree i a Pere Pons per haver-ho fet possible. Increïble, per bo i diferent.

Veiem alguns moments d'aquest magnífic concert:

https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10207071307535762/

Miquel Tuset i Mallol.

Monographic Trio plays Billy Strayhorn a 23 Robadors, 22 de febrer de 2017

Doncs ja tenia ganes de tornar-los a veure en un projecte monogràfic, car per diversos motius en algun anterior no hi vaig poder anar. Ganes també d'enregistrar-los a fi i efecte que ho pugui tenir, escoltar i reconsiderar que sempre deu anar bé. I estem parlant de Juan Pablo Balcázar, Gonzalo del Val i Toni Saigi.

Com sempre que hi he anat, a l'hora de començar només hi són ells i jo. Després sembla que comença a venir gent mica a mica. Aquest dimecres però hi havia partit de futbol endarrerit del Madrid amb el València i sembla que es va notar que perdés. Més o menys a quarts de nou van començar ja amb una mica de públic el qual es va anar ampliant ben aviat. Recordeu que el mateix dia fan una Jam Session magnífica  a càrrec de Juan Pablo Balcázar. Miguel "Pinxo" Villar i Carlos FalangaL'assumpte és que van començar amb una molt bona marxa amb un tema del geni americà anomenat "Johnny Comes Lately", partitura que estava posada sobre el petit faristol del piano. Un tema força viu i que Toni es va encarregar d'interpretar com sol fer darrerament, una mica recordant a Monk, al menys això em sembla a mi. Mentre Juan Pablo feia el seu magnífic solo, els companys el recolzaren amb la màxima delicadesa mantenint el swing el baterista i enriquint amb prístins acords el pianista. Gonzalo va fer també una demostració del esu domini de la bateria amb un solo a ritme trepidant i swing.

Després d'aquest vibrant tema inicial es van encarar amb una magnífica balada de Strayhorn interpretada a tempo força lent on les escombretes de Gonzalo marcaven el temps amb la delicadesa que el caracteritza. Toni va iniciar la melodia, preciosa, per després iniciar Juan Pablo el seu solo al contrabaix, magnífic i molt "sentit", mentre Toni l'anava acompanyant seguint l'harmonia amb acords i notes soltes a "puesto". El jove pianista, que cada dia que passa està més en forma, va seguir desenvolupant el tema amb acords/escales ascendents amb una certa dissonància Monkiana. Acords alterats amb sons alterats, coses que s'aprenen a les escoles i escoltant molta música, en aquest cas de Monk per tocar Strayhorn, però és que el dia que van fer Ellington també ho va fer a l'estil MonkUn tema anomenat "A Flower is a love something". 

Vegeu doncs el vídeo del tema "A Flower is a love something"
https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10207058052724400/

Van seguir amb el tema "Upper Manhattan Medical Group", un altre tema magnífic de tempo amb un swing brutal. Recordo que em va impressionar la seva versió i de quina manera "anava" el "Xarles" del Gonzalo, el ritme era allà, a més a més de per tot arreu, perquè Juan Pablo havia encetat el tema amb un riff repetitiu de dues notes que no paraven de "matxucar" aconseguint una sensació de estrès que suposo el tema volia expressar potser en unes urgències de l'hospital del nord de Manhattan. Pel que sigui el swing no va parar, i mentrestant el jove pianista ens delectà amb un solo magnífic. El contrabaixista colombià ja quasi català, Balcázar va desenvolupar el seu, amb un walking magnífic per després der uns "Quarts" amb el baterista de Miranda de Ebro. I es swing imparable i magnífic el tempo i les intervencions de tots tres, amb el Toni afegint color amb els seus acords dissonants a voluntad. Gonzalo va estar "tremendu" en aquest tema tan potent i tan ben executat per ell i els seus companys acabant-lo amb un acord sense resoldre, aparentment, penjat a l'aire.


Una altra balada va seguir el tema vibrant anterior, i no una de les més conegudes de Strayhorn, o sí pels erudits entre els quals jo no m'hi compto. Balada a mig tempo, amb un Groove imparable marcat pel Gonzalo i amb el Juan Pablo marcant les notes bàsiques dels acords. Mentrestant Toni feia la melodia, en un to menor i amb una cadència repetida d'un II V I menor, em sembla a mi reconèixer. Juan Pablo desenvolupà el seu excel·lent solo, amb una digitació precisa i millor precisió d'afinació. Toni encarà el final del tema seguint la roda inicial i així acabaren aquest magnífic tema anomenat "Blood Count", que Ellingotn i la seva orquestra i el magnífic Johnny Hodges van executar a un tempo molt més lent, en un disc del, 1967 anomenat "And His Mother Called Him Bill". Van seguir amb la magnífica balada "Lush Life", un d'aquells temes que els músics, la majoria, han volgut tocar quasi sempre sense cap solo amb només la ja de per sí preciosa melodia. Toni ens va iniciar el tema amb gran emoció en la intro anterior a la melodia principal, mentre els companys enriquien amb colors diversos. El fregat d'escombretes de Gonzalo ens situava ja dins la "melo" iniciada pel jove i gran pianista Toni Saigi. Una de les millors balades del Jazz, recordo que vaig sentir-li a dir a Toni Solà el qual la toca igualment sense solo, i sembla que només el solo el va fer John Coltrane en el seu disc homònim, tot i suposo que n'hi deu haver alguns més.

I vegeu doncs la "roda de blues" de Strayhorn & Ellington
https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10207058268449793/


Van seguir amb un tema recurrent "Round Brown Blues"? que va és una roda de Blues que van fer, sense melodia, Strayhorn i Ellington i que jo també vaig filmar amb la càmera en un vídeo que també vaig penjar al FB. Un tema iniciat pel Gonzalo amb les escombretes repassant tots els elements de la seva magnífica Canopus i mostrant el seu domini. El swing apareix just abans de la intervenció del nostre pianista Saigi iniciant la "roda de blues" en un tema també amb el  segell Strayhorn, primer amb les escombretes, suaument i després ja amb les baquetes tot i desfermant l'energia, controlada però del baterista de Miranda. Quietud inicial en le solo del contrabaixista Balcázar acompanyat posteriorment pel Gonzalo i amb els acords del Toni. Etcètera, etc....i van acabar amb un altre tema carregat de swing una magnífica actuació d'aquest trio de pencaires que cada mes ens porten un projecte diferent que els serveix a ells per anar aprenent la música dels grans mestres del Jazz i ja porten una bona colla de concerts monogràfics. Ja ho sabeu, el mes vinent més.
Miquel Tuset i Mallol.

Seamus Blake French Quartet al Jamboree 19 de febrer de 2017

Seamus Blake by Josep Tomàs
(Les fotos són de Josep Tomàs i Oliver Adell)

I això és el que ja vaig posar al Facebook:
"I quatre ratlles més del concert de Seamus Blake French Quartet al Jamboree d'aquest diumenge...

By Oliver Adell
Poques coses es deuen poder dir d’un tros de concert com el que vàrem poder gaudir el diumenge al Jamboree, o moltes, tantes com els espectadors, molts, que hi vam ésser. Seamus Blake French Quartet, amb el mateix líder al saxo tenor i un grandíssim trio de cracs francesos amb els quals és de suposar que l’americà deu haver fet la seva gira europea. Seamus Blake saxo tenor, Tony Tixier piano, Florent Nisse contrabaix i Gautier Garrique bateria, un quartet extraordinari. Quan escoltes que el primer tema d’un concert ja porta un ritme trepidant suposes que ben aviat la cosa es calmarà, i això seria el més normal, però quan veus que no és així i que la “trepidància” continua, doncs te n’adones que estàs davant de quelcom “paranormal”. L’energia desenvolupada per aquesta formació, la del líder, qui assenyalà el camí a recórrer va ser brutal, en els dos passes, cosa inversemblant crec jo. L’assumpte és que va ser així mateix com es van desenvolupar els dos passes d’aquest terrabastall quartet. Hi va haver algunes excepcions com les que va protagonitzar Claudia Bardagí cantant un tema a ritme de bossa del mateix Blake. Aquesta bossa va ser l’espai per al relax en els dos passes tot i havent-n’hi un altre en el segon, on hi va encabir més espai per a la calma cloent-lo amb la bossa i la Clàudia en el bis final. L’assumpte és que sí vaig, vam, trobar a faltar espai per a la dinàmica, car quasi tots els temes se situaven tard o d’hora a l’àmbit més alt del volum, sobretot en els solos del líder i també del pianista, tal va ser l’energia desenvolupada.

I vegeu un tros del primer tema en què van començar:


Seamus Blake By Oliver Adell
El llenguatge musical que va sonar sinó va ser similar al de Coltrane sí ho van ser les “Capes de So” “Sheets of Sound” que van sorgir de l’escenari a màxim ritme i sobretot des de la perspectiva del gran saxo tenor. Pels neòfits podia passar que no poguessis separar els sons i solos d’un tema dels de l’anterior, i sí evidentment les melodies. També podies pensar que els temes sonaven en la mateixa tonalitat o alguna no gaire allunyada. La “trempera” va ser total, màxima, superlativa i potser excessiva? Pot ser excessiva la sensació després d’un concert o és que, un, que ja te una bona colla d’anys no ho acaba d’entendre del tot, tot? Sigui el que sigui, l’excés (si és que n’hi va haver) en la nostra música, el Jazz, mai estarà rebutjat i sí la somnolència interpretativa. Jo vaig gaudir de la proposta i només m’hauria agradat una mica més de dinàmiques en els temes, però aquest és el projecte de Seamus, energètic total, i el trio d’asos francès així ho van saber catapultar també. De fet, quan el trio es quedava sol, si el volum general baixava per l’absència del tenor, no així l’energia rítmica que potser fins i tot augmentava, la qual cosa “casa” amb la teoria que el trio a soles s’enlaira encara més vers les extremitats rítmiques. El solo del piano no frena les expectatives dels altres dos, car al contrari, les enlaire aconseguint doncs que la màquina rítmica vagi a tot drap. El pianista Tixier es va mostrar magnífic en les seves improvisacions així com també el contrabaixista Nisse, fent ambdós uns magnífics solos. El baterista, per a mi massa potent la qual cosa va fer pujar el volum general d’un quartet acústic que podria haver estat més baix i amb la mateixa o potser no energia, va fer també alguns solos impressionants alhora que acompanyà perfectament la proposta de Seamus Blake.

I així van començar el segon passe:


By Josep Tomàs
Un trio perfecte que va entendre perfectament el missatge que volia donar el líder i que van ser els perfectes acompanyants de la seva gira europea. Un projecte súper potent que potser vegi la llum en format físic i en el qual hi participi Clàudia cantant la preciosa bossa de Blake. Gràcies Pere Pons per fer-nos gaudir amb aquesta tempesta musical i gràcies al Paul per fer-ho sonar tot tan bé, essent-ne ell ànima innocent de l’excessiu poder musical del quartet. Òscar, com sempre atent i amable...i és que a la mitja part vam anar amb el Joan Recolons al Glaciar, i no, no van ser calamars que encara teníem la calçotada de la família Muñoz ben bé a la panxa, i sí un parell de birres, mentre les quals un artista gràfic cubà amic del Manu Dimango em fa ver una caricatura la qual li vaig adquirir a canvi de caler, com s’ha de fer, i que jo em vaig deixar a la nostra cova-cava. En arribar a casa i adonar-me’n que no la tenia vaig flipar, collons, però ai las que un missatge del “quèpassa” de l’estimat company em deia que la tenien al Jamboree i que me la guardaven. Gràcies Òscar, ets el millor.

I com a fi de festa i bis, Seamus Blake va tornar a convidar Clàudia Bardagí a cantar la bossa del saxofonista americà.


Miquel Tuset i Malllol.

Voro García Quartet al JCLV, 17 de febrer de 2017

I aquestes són les quatre ratlles que vaig posar al Facebook:

"Doncs quatre ratlles del concert-jam de Voro Garcia Quartet el divendres 17 al Jazz Club la Vicentina, amb Alfred Artigas, Miquel Álvarez i Santi Colomer...

...amb la magnífica música d’aquest cap de setmana al meu cap (tot i haver-me perdut el segur magnífic concert de Giulia Valle Trio a la Traska Truska, que a tot arreu no s’hi pot ser ni estar), primer a casa nostra, al Jazz Club La Vicentina amb el Voro García Quartet i després, el diumenge al Jamboree veient i escoltant el potent projecte de Seamus Blake French Quartet del qual també en sortiran tres ratlles més...

La veritat és que escoltar de nou a Voro García ara liderant el seu projecte va ser tot un luxe i plaer, arribat ell des de València per aquest bolo i un parell més d’aparicions, una a la Jam del Soda Acústic i dissabte a l’escola Betlem de Gràcia, massa poques per un gran músic com ell. El desconeixement que tenim de l’espectre humà-musical del Jazz és força inquietant. València no està tan lluny com per no saber què passa allà. Potser hi hauria d’haver alguna més gran connexió musical entre ambdues comunitats autònomes, aquestes encabides dins d’una mateixa nacionalitat històrica, la dels Països Catalans.

L’assumpte és que l’amic Voro va venir a tocar al JCLV després d’haver-ho fet el juliol de 2010 formant part del quartet de Begues amb Dee jay Foster, Jaume Llombart i Jo Krause en la segona jam a la Cuina d’en Toni. Nosaltres l’havíem escoltat al Jamboree no feia gaire acompanyant a Perico Sambeat en el seu projecte dedicat a la música de Frank Zappa formant part d’una front line de vents de luxe al costat del mateix Perico, Toni Belenguer i Javier Vercher. Quatre vents de lo millor. Com és que l’amic Voro era allà al costat dels altres tres? Doncs perquè al menys és tan bo com ells, oi? Doncs sí, senyores i senyors, Voro García és un gran trompetista, i així ens ho va demostrar en el magnífic concert del divendres, tot i molt ben acompanyat pels altres tres grans músics Alfred Artigas, guitarra; Miquel Álvarez, contrabaix i Santi Colomer, bateria. Un concert que va ser llarg tocant el quartet una hora i mitja d’un magnífic jazz, amb tres temes del mateix Voro i la resta de preciosos estàndards com “Along Came Betty” per exemple. El format de concert-jam però, no sembla quallar entre els aficionats o sigui que em sembla que ens ho haurem de replantejar. Car després de tocar una hora i mitja, encara ens van acompanyar als dos únics aficionats a fer tres temes més, la qual cosa no pot passar més vull dir fer-los tocar tant. Això, sense considerar que alguns d’entre els aficionats, per fer-se’ls tard o per no voler escoltar als aficionats, van començar a circular. Finalment, quatre i el caporal eren els únics supervivents d’una magnífica nit de Jazz, al menys abans de sortir nosaltres. Els músics es mereixen plegar amb la sala amb bon aspecte i rebent els darrers aplaudiments. Aquesta és una consideració plantejada per alguns aficionats, Joan Recolons i na Mary Mary Guma, entre d’altres. O sigui que els hi farem cas i pel proper concert, el del 31 de març amb Joan Sanmarti farem només un concert de Jazz. Ho sento per l'amic Juan Carlos Speedy González i alguns dels fidels músics que venen com també el José Maria Martí, Josep Maria, Modest Pelfort Fabregas i Sergio Del Campo Adsuara.

Doncs Voro García Quartet van començar amb molt bon ritme, amb un magnífic tema semblant al “Senor Blues” de l’Horace Silver, tema anomenat “Begues Blues” composat quan Voro vivia a Begues a la casa de la música i on va conèixer Santi Colomer, Jaume Llombart, Dee Jay Foster i on també hi era Jordi Rossy, el Fèlix, encara jovenet i segur que alguns més. Després d’aquest van tocar un estàndard a mig tempo preciós anomenat "You'd be so nice to come home to" i posteriorment un tema propi dedicat a una cosina seva Mari Luz, “A la Luz”, tema amb un molt bon swing. Després un altre tema recent i propi anomenat “Bones”, una mena de balada a mig tempo swingada i a ritme ternari, després el magnífic “Along Came Betty de l’estimat Benny Golson, seguint amb un tema força potent de tempo amb aires de Dizzy Gillespie però que va ser l'"Airegin" de Sonny Rollins i després amb la preciosa balada de Gershwin, “Embracable You”. Un altre estàndard amb un magnífic swing en l'ona Miles, "All of you" va seguir meravellant-nos per després una altra balada, el preciós “SkyLark” i així acabar més d’una hora i mitja de magnífica música i millors interpretacions. Voro a la trompeta va estar magnífic pel seu so i calidesa i millors interpretacions a les improvisacions. 

És evident que és un dels grans mestres de la trompeta a la Comunitat Valenciana i ja fora hora que també ho fos aquí. La seva humilitat personal contrasta amb la seva vàlua musical ben demostrada des dels temes farcits de swing fins les precioses balades passant pels temes propis. En fi, un plaer escoltar-lo en tots els registres. L’altre plaer va ser poder tenir de nou a l’Alfred Artigas, guitarra, músic d’una especial sensibilitat i personal llenguatge jazzístic el qual ja havíem tingut acompanyant el projecte de Sergi Felipe ara ja fa un parell d’anys. L’Alfred va “solejar” amb delicadesa i les seves interpretacions van estar farcides d’un gust musical delicat i excepcional. La sorpresa de la nit va ser poder veure i escoltar al joveníssim contrabaixista també valencià Miquel Álvarez, el qual ens va enlluernar amb les seves improvisacions cantades i entonades, cosa gens fàcil sense tenir l’oïda absoluta, crec jo. Acompanyant va formar un magnífic tàndem amb el nostre amic i magnífic bateria Santi Colomer, aquest ja vell conegut i gran amic i millor persona. Santi va fer magníficament la tasca d’acompanyar, sempre amb la suavitat que el caracteritza i sense massa presència sonora, ja m’enteneu. El swing és a les seves mans, al seu cor, al seu cervell, a la seva ment i així el vam gaudir.

En definitiva un magnífic concert de Jazz que després ens vam encarregar de cloure els dos aficionats que vam tocar a la Jam, el Juan Carlos Speedy González “ i jo mateix amb tres temes, “It could happen to you”, “There is no greater Love” i “Blue Monk”, un blues força ben trenat per l’amic Juan Carlos. Gràcies pel suport municipal i per la presència dels amics/amigues que van venir, alguns d’ells sempre fidels al nostre projecte.
Miquel Tuset i Mallol.

Ramon Prats Quartet (23 Robadors) Jordi Bonell (Jam Cafè Liceu), Carola Ortiz presenta "Sirin" (Jamboree) 16 de febrer de 2017

Doncs aquest va ser un dia "al complet" amb tres dos concerts i una jam. El dijous és un dia que sol ser complicat si és que un vol anar a veure-ho tot el que estigui al seu abast. És clar que si està a l'abast ja no serà complicat però deu ni do.

1.- Ramon Prats Quartet a 23 Robadors
Aquesta va ser la primera visita que havia de fer. De fet volia veure el projecte del guitarrista que el dia després vindria al JCLV acompanyant a Voro García. així és que vaig voler-lo tornar a escoltar des de la primera línia i el 23 Robadors és ideal per fer-ho. En aquesta sala, el format de les agrupacions és bàsicament acústic, tot i haver-hi aquest dia dues guitarres i baix elèctric. Tot i l'electrificació de les guitarres el so obtingut (amb els petits amplificadors utilitzats) no va ser gens excessiu. 

El quartet estava format per Jordi Matas, guitarra; Alfred Artigas, guitarra; Pedro Campos, baix elèctric i Ramon Prats, bateria. Semblava que hi havia de ser també el Jaume Llombart però es va posar malalt. Un altre que hi havia de ser no hi va ser per no poder-se dividir en dos, car a la mateixa hora, a les 20h i a les 22h, havia d'ésser al Jamboree acompanyant a Carola Ortiz. El projecte que ens va presentar aquest quartet va ser força delicat a moments i sempre amb un magnífic Groove gràcies a les composicions i a la secció rítmica de bateria i baix, Ramon i Pedro els quals van fer anar la màquina rítmica de manera adequada. Les composicions eren una seqüència de notes soltes, llargues, seguint unes melodies gens trillades i més aviat en l'entorn de la música contemporània. El baterista segui a la "seva bola" sense oblidar la dels altres. Amb això vull dir que el tempo d'aquest podia doblar el dels guitarristes o potser quadruplicar. Temes delicats amb sons estratosfèrics de les guitarres s'alternaren amb d'altres més sofisticats amb alteracions rítmiques diverses. El domini tècnic de tots quatre, i de manera particular dels dos guitarristes és de sobres conegut per tothom, car ells dos estan implicats en moltes i diverses mogudes, algunes d'elles en l'entorn Underpool i amb Seward, Jordi Matas. El jove Campos ens va mostrar el perquè és un dels baixistes, elèctric  i amb contrabaix dels més sol·licitats entre els joves músics, car em sembla que encara està estudiant Grau Superior al Conservatori del Liceu, si no vaig errat. Poc podem dir del Ramon que no sapigueu. 23 Robadors és una segona casa per a ell de la mateixa manera que també ho és per Juan Pablo Balcázar. Prats coordina la Sessió de Lliure Improvisació els dijous alhora que formar part de diversos projectes emergents com és el  cas d'aquest.

2.- Jordi Bonell al Cafè del Conservatori del Liceu
Una vegada acabat el projecte anterior vam anar al Café del Conservatori del Liceu per veure i gaudir amb la Jam coordinada per l'amic i gran guitarrista Jordi Bonell. Només per veure'l a ell ja n'hi havia prou però sempre tenim sorpreses i aquesta va ser en la persona dels joves estudiants que el van acompanyar. Un trio de piano, contrabaix i bateria de joves estudiants van ser el combo inicial, i s'ha de dir que el nivell mostrat pels nois va ser extraordinari. El pianista, jove canari que sempre podies veure a la Sala Fènix em sembla que de nom Alfonso? es va mostrar molt segur i va executar uns bons solos. En preguntar-li el perquè de la seva millora, em va contestar que s'havia passat un temps a Nova York aprenent i tocant molt en alguns dels clubs on s'hi fan Jam Sessions. Una vegada començada la Jam Session, vam poder gaudir amb  el Marino al saxo soprano i Fortuny amb la guitarra del mestre. Moment en què havíem de marxar de cap al Jamboree.

3.- Carola Ortíz presentant "Sirin" al Jamboree
Carola  Ortíz presentava el seu disc "Sirin" al Jamboree i hi havíem d'anar per molts motius, el primer pel fet d'haver-li posat el disc al Programa de ràdio Jazz Club de Nit i també per veure el directe, sempre impressionant. Els acompanyants eren de luxe i així és que teniem a la seva amiga Sandrine Robilliard, cello; Martín Léiton, contrabaix; Guillermo Rizzotto, guitarres i Aleix Tobies, bateria i percussions. Una magnífica formació entre la qual hi havia una substitució obligada i així és que Léiton era la primera vegada que tocava amb ells aquestes músiques i sembla ser que va poder assajar una estona abans del concert; vaja quin tros de mestre. 

El disc, com he dit abans va sonar en un anterior programa de Jazz Club de Nit i és per això que jo ja anava ben preparat, saberut, i no m'esperava doncs cap o poques sorpreses. La música la reconeixia però el que sempre és força reconstituent és veure l'actuació en directe d'una cantant, i més encara d'una artista com és Carola. Vaig poder-la enregistrar en algun vídeo i així doncs us els posaré per a millor comprensió i gaudi de com va anar pel Jamboree. Una cava plena en el primer passe, sembla ser, i quasi, quasi en el segon d'aficionats, amics i familia de la cantant que no es van voler perdre la presentació del seu projecte. Aquí teniu l'enllaç a l'àudio del Programa 255, el primer de la 8ena temporada on podreu escoltar el projecte de Carola i també el de Paula Grande, Maria Betriu i Luna Cohen en un programa que vaig dedicar a les nostres cantants.


Aquí teniu un enllaç a un dels vídeos que vaig enregistrar:


Miquel Tuset i Mallol

Gabriel Amargant Quintet a l'Ateneu de Sant Feliu l'11 de febrer de 2017

I aquestes són les quatre ratlles que vaig posar al Facebook:

"Un dia on també hi havia diverses propostes musicals, al Jamboree, Nova Jazz Cava, etc, etc, i que nosaltres per proximitat comarcal d’ambdós pobles, per ganes de veure/escoltar el projecte dedicat a George Gershwin fet a mida d’Auditori per aquest jove, cada dia menys, i cada dia més gran músic, en Gabriel Amargant, i també, per recolzar els projectes de Contrabaix vam decidir creuar el Llobregat. Allà ens hi vam palplantar uns de Sant Vicenç i allà vam trobar-ne de Rubí, Cervelló, segur que d’alguns pobles més i òbviament de Sant Feliu. Aquest és un projecte que Biel Amargant va estrenar a l’Auditori un dia que no hi vam poder assistir i que podrem tornar a gaudir al Jamboree segurament el proper mes de març. Una formació original amb Gabriel Amargant, saxo tenor, soprano i clarinet; Adrià Plana, guitarra; Marco Mezquida, piano; Martín Léiton, contrabaix i Joan Vidal, bateria. Com moltes vegades passa, i ho dic jo per experiència, no tots i poden ser el mateix dia, i així és que Roger Mas, piano i Enric Peinado, guitarra van acompanyar la resta i no Marco ni Adrià. Estic totalment segur que ningú se’n va adonar d’aquestes substitucions de luxe. El que sí va passar és que l’auditori de l’Ateneu es va veure desbordat per la quantitat de gent que hi vam anar. Si alguna vegada hi aneu, aneu a algun local amb les entrades no numerades, us aconsello anar-hi una bona estona abans si és que voleu veure’ls de prop i escoltar-los també, bé. A vegades s’escolta millor una mica més lluny, però a les primeres files se senten bategar els cors dels músics i les emocions són més fortes tot i “sentint” el seu “feeling”. S’ha de dir que els companys de Contrabaix van encetar una col·laboració amb el Conservatori Superior del Liceu que va consistir en la participació, a mode de “teloners”, d’una formació d’estudiants d’aquesta institució centenària. L’assumpte és que, per sorpresa, agradable tot s’ha de dir, vam poder gaudir d’una bona estona amb el trio de Bernat Casares, amb ell mateix al piano; Peru Peñafiel, contrabaix i el bateria titular de la formació, Luís Miranda va ser substituït per....ai las, que no me’n recordo. Help. Quatre temes força ben interpretats amb un tema de Fred Hersh que de fàcil no en va tenir res. En fi, un “aperitiu” del què tastaríem després, glòria. Amb els alumnes d’una institució com el Conservatori del Liceu em vaig veure a mi mateix amb mogudes com aquesta, similars vaja, des de fa 7 anys comptant amb “combos” d’aquesta institució, l’ESMUC, Taller de Músics ESEM, El Musical de Bellaterra i l’Escola Superior Jam Session. Benvinguts companys a recolzar els nostres alumnes.

Gabriel Amargant Quintet apareixia posteriorment amb només un petit lapsus temporal i tècnic, car hi havia d’haver postes en escena d’amplificadors i estris diversos pel nou concert. Ràpidament ens vam trobar amb les paraules amables, empatia i somriures del Biel tot i explicant-nos el què escoltaríem ben aviat. Gabriel va presentar els temes que havien de tocar, de l’òpera Porgy and Bess, tot i dient que el primer seria el súper conegut Summertime, com així va ser, però el que no ens va dir és de quina manera l’escoltaríem. Amb un arranjament sorprenent ens va sorprendre, corprendre, em sembla que a tots nosaltres. Un tema tan conegut i “senzill” es va convertir en alguna cosa més. Va ser un tema quasi nou pels canvis tonals introduïts, la qual cosa és evidentment la meva opinió, de no del tot neòfit, i voldria que algú dels assistents m’indiqués els meus errors i encerts. Gràcies anticipades. Després d’aquest primer tast de la primera òpera amb artistes de color que es va fer a Broadway, la qual cosa també ell ens va explicar, va seguir comentant la història que hi havia al darrera del següent tema. I així va anar fent a la vegada que anant-nos captivant primer amb el clarinet, i canviant del tenor al soprano. La mestria d’Amargant en tots els instruments de canyes és de tots coneguda, com així la seva faceta de compositor. Potser no coneixeu però que també és un molt bon pianista executant també uns magnífics solos, i això us ho dic jo mateix, car un dia, al JCLV, es va posar a tocar el piano tot i esperant un músic que no arribava, meravellant-nos i més als que ho desconeixíem. Temes amb la formació completa es van alternar amb un tema de Gershwin a pìano i clarinet, un dels seus magnífics preludis. Una formació de mestres amb magnífics solos de Martín Léiton, Enric Peinado, Roger Mas i Joan Vidal. Un projecte reeixit pel compositor, pels arranjaments dels temes, per les interpretacions dels acompanyants i més encara per les del líder. Llargs aplaudiments van acabar els temes i fins i tot algun “guapo” es va poder sentir, i no va ser de la seva mare, que també hi era (com el pare i bona colla d’amics i familiars vinguts del Maresme), sinó d’una altra que així el voldria també com a fill. L’empatia de Gabriel és total. Acarona amb les seves explicacions, fetes amb la tranquil•litat d’un que domina les “taules”, i també amb el sempitern somriure a la vegada que saviesa. No diu res que no pugui interessar. El bis va ser interpretat a piano, contrabaix i saxo tenor amb un tema de Gershwin també, tot i no haver-ho encertat, jo, coses del directe. Una preciosa balada cantada per tants entre els quals Frank Sinatra anomenada “Someone to watch over me” i que ells tres es van encarregar d’il•luminar amb les seves interpretacions, i amb un Amargant fent vibrar el tenor amb la més gran profunditat."
Miquel Tuset i Mallol.

Guillermo Rizzotto Trio a la Sala Sandaru, el 10 de febrer de 2017

I aquestes són les quatre ratlles que vaig penjar al Facebook:

"Doncs, avui que plou serà un bon dia per recordar els concerts vistos aquest cap de setmana per qui us parla.

No podíem faltar a la presentació per primera vegada del projecte del jove i gran guitarrista i compositor argentí establert a casa nostra de fa alguns anys, en Guillermo Rizzotto i el seu projecte “PAZ”, autoeditat amb tot l’esforç que això significa i que uns dies abans vam posar a Jazz Club de Nit en el Programa 272.

Divendres 10 de febrer: Sala Sandaru, Guillermo Rizzotto Trio, amb Paco Weht i Salvador Toscano.

S’ha de dir que hi va haver una gran expectació i tot gràcies a l’esforç comunicatiu del mateix Guillermo, el primer i més interessat. Hi havia d’altres propostes musicals pel mateix dia, però nosaltres ja feia temps que havíem acceptat la invitació del líder, i no només qui això escriu i també allà ens vam trobar amb el magnífic fotògraf i editor de l’increïble blog jazzrecordings Joan Carles Abelenda i amb el periodista i col•lega en això de programes de ràdio de Jazz, en Martí Farré, ambdós amics i aficionats. La proposta tenia convidades de luxe amb Carme Canela¸veu i Natsuko Sugao, trompeta. Elles dues van col·laborar en dos temes, substituint a Sílvia Pérez Cruz i David Pastor, els quals participen en el disc-projecte de Rizzotto. Arribar d’hora és fonamental i així va ser que hi vam anar d’hora, la Susana Negri i jo mateix, que ja ens vam trobar tot i anant-hi pel carrer Buenaventura Muñoz moment màgic d’un encontre, el primer, físic, després d’algunes xerrades virtuals. Una cervesa i moment de salutacions a les convidades, Carme i Natsuko, així com a Dave Phibus i Paco Weht. Mentre jo badava, la cua s’anava construint i quan hi vaig anar ja va ser tard per poder seure a primera fila. A la cua, xerrant amb Martí i Joan Carles i assabentar-me que Martí també havia “passat” el disc del Guillermo la mateixa setmana, igual que vam fer a Jazz Club de Nit. Bona promoció nostre i la del mateix líder, la qual cosa va fer que l’espai es veiés ple d’amics, professionals i aficionats.

Més o menys a l’hora justa, van sortir tots tres a l’escenari per tocar el primer tema. La disposició a l’escenari afavoria la sonoritat de tots tres, guitarra a l’esquerra; bateria i percussions al mig i el baix a la dreta. La sonorització va ser perfecte i vam poder escoltar la música, els sons que sortien de l’escenari i altaveus. El que primer em va sorprendre va ser la tècnica i control dels diferents estris electrònics a càrrec del mestre i líder guitarrista, jo, que m’he escoltat el seu disc força vegades, tot i lluitant amb mi mateix per decidir quins temes no posar. El so de la seva guitarra va jugar entre l’elèctric, pur i dur de la seva magnífica “estrato” i el més dolç de la guitarra espanyola, en el disc, i que en directe havia de fer amb la mateixa Fender. Ell però, ho va aconseguir amb mestria i el control de tot plegat com he comentat abans. Després del primer tema, crec, va presentar el projecte, acompanyants i va agrair a tots la nostra presència. El moment dels convidats va arribar primer amb la Natsuko cridada a col•laborar en un tema del magnífic PAZ. Dir-vos que els dos amics i companys de projecte van estar sublims, com el líder, veient i escoltant la mestria d’ambdós músics, Salvador Toscano, bateria i tambors argentins i Paco Weht, baixos elèctrics. La dificultat rítmica dels diferents temes que van sonar van fer que aquesta mestria, la dels acompanyants, vos palesa i evident. Els solos d’ells dos també van ser reeixits a la vegada que la sensibilitat del líder i guitarrista, ell també mostrant-nos el seu gran nivell com a guitarrista. L’hora de la segona convidada, especial, va arribar amb Carme Canela i la seva magnífica i dolça veu. El tema que va cantar, també amb la trompeta de Natsuko, és una meravella i obra d’art del compositor veneçolà, Simón Díaz i va ser la “Tonada de Luna Llena”. Una cançó preciosa, d’una certa dificultat interpretativa on els sentiments cantant juguen un paper força important també. Després d’aquest preciós tema, Guillermo ens va comentar que de petit havia escoltat molt al gran Bill Frisell, allà a la seva Rosario natal, on sembla que, també a tota l’Argentina s’escoltava força “rock” i “jazz”, és clar. Guillermo va convidar Carme a cantar una cançó, balada, que ella ha cantat força vegades i editada en el seu disc “IRIS” del 2002, disc de Fresh Sound New Talent, el tema de Frisell, ”Strange Meeting”. El concert va seguir amb diferents temes i sempre amb els nostres aplaudiments i les seves magnífiques interpretacions. El bis, obligat pels aplaudiments i amb moltes ganes de fer-lo pels músics va ser, crec, PAZ, interpretat magistralment i amb la més clara i evident il•lusió, com totes les altres precioses cançons. Que serveixi aquesta crònica per anar-los a veure/escoltar el 7 de març al Jamboree. Imperdible. Preparat Pere Pons? 
Miquel Tuset i Mallol.