Camilo Fernández Quartet i Sirvent/Serra al Sinestesia, el 27 d'abril de 2017

Doncs el dijous 27 d'abril vam anar a la Sala Sinestesia a gaudir amb la proposta de l'amic Camilo Fernández i el seu quartet sense piano amb temes propis ja enregistrats amb d'altres companys. L'assumpte és que la formació liderada per aquest contrabaixista estava formada per Natsuko Sugao, trompeta; Sergi Felipe, saxo tenor i Ivo Sans, bateria

Una Sinestesia que tot i la dificultat de començar un projecte o més aviat de continuar-lo en un altre indret, del Raval a Sants, sembla que està aconseguint que poc a poc el públic aficionat s'hi vagi apropant, car aquest barri de Barcelona no està tan lluny i a més està força ben comunicat. 

El projecte de Camilo,  del qual posteriorment em va donar el disc i que vaig posar en un posterior Programa a Jazz Club de Nit va ser força interessant alhora que molt personal. Les melodies tenien un tarannà modern i el tempo i ritmes no eren swingats i sí amb el Groove adequat en molts d'ells. Hi va haver temes on la modernitat anava de la mà d'una visió més avantguardista de la música i a moments podíem pensar que estàvem escoltant quelcom com el Free. Les més de les vegades, la música t'embolcallava si aquesta era la teva intenció, deixar-t'ho fer. Les improvisacions dels dos magnífics vents, Sugao/Felipe seguiren clarament la dinàmica melòdica de la proposta del contrabaixista. 

Un projecte anomenat "LOST & FOUND" editat per Pot Records amb gent com el Miguel "Pintxo" Villar, Gonzalo Levin i Takeo Takahashi. S'ha de dir que dos dels temes, on hi participa Gonzalo es van enregistrar evidentment quan aquest encara no se n'havia tornat a l'Uruguay. Un disc amb sis temes i que jo vaig posar en un anterior programa de Jazz Club de Nit, concretament el Programa 284, del qual aquí en teniu l'enllaç:


Després de la proposta de Camilo Fernández Quartet ens vam quedar i continuar amb la magnífica música de Sergi Sirvent i Martí Serra tot i presentant el disc "Diurna" que jo ja havia posat a Jazz Club de Nit. La veritat és que poder escoltar aquesta magnífica música a la distància més curta com és també el cas d'aquesta Sala tan ben acondicionada amb tots els estris de llums i so adequats, era quelcom que no podíem obviar. Així és que després d'un gaudi un altre tan o millor que l'anterior. D'aquest projecte que van enregistrar al magnífic Auditorium de Jafre amb un dels millors pianos, segons opinió de tots els músics que l'han utilitzat pels seus projectes com és el cas del Sergi i també de Roger Mas, en van tocar quasi tots els temes, fora d'algun estàndard. El que sí va fer en Martí Serra va ser dedicar-li una preciosa cançó a qui n'era l'ànima i cos, en Miquel Soler el qual ens va deixar ara fa uns mesos després de patir un accident de trànsit. La música, si va acompanyada de sentiment, com va ser aquest el cas, sentiment dramàtic per la pèrdua d'una persona estimada per tot el sector, doncs això, que la música així és tot una altra cosa, i si la interpreten dos mestres com aquests els nostres herois, doncs encara més. Martí va usar els saxos tenor i soprano i així va aconseguir que la paleta de colors fos molt més amplia. Magnífic concert en un espai increïble i ben apanyat.

Aquí en teniu una mostra amb el tema "Hair Liquid":

https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10207521949001517/

Aquí teniu l'enllaç del Programa 277 de Jazz Club de Nit on vaig presentar aquest magnífic projecte, acompanyat de d'altres:

http://www.ivoox.com/programa-277-marti-serra-sergi-sirvent-mike-audios-mp3_rf_17600159_1.html?v=1&utm_expid=113438436-41.XwSbWAIXSCCDvn5myOP5Yw.1&utm_referrer=http%3A%2F%2Fjazzclubdenit.blogspot.com.es%2F

Miquel Tuset i Mallol.

Cèsar Joaniquet Quartet al Jamboree, 25 d'abril de 2017

Doncs el dimarts 25 d'abril vam anar al Jamboree a gaudir amb una proposta que te com arrel matriu el Jazz a Denmark. Aquesta és una proposta que inclou tota una sèrie de concerts amb músics d'aquest país i que crec, aquest, devia ser el primer dels concerts. El fet que hagi estat Cèsar Joaniquet i el seu quartet, (de fet, el trio de Xavi Torres) els qui ho han inaugurat és només la manera com Pere Pons tracta de bé als nostres músics. Considerant la magnitud de l'espai i la seva importància en el món del Jazz, magnitud simbólica més que física, s'entén que no tots els músics de casa ho vegin amb els  mateixos ulls que qui això escriu, i és que com sempre passa, no tothom pot estar content amb les decisions de qui programa Jazz en aquest i d'altres espais. 

L'amic Marc és qui presenta els concerts quan no hi pot ser en Pere i així és que aquest ho va fer com en d'altres on l'hem vist presentar la formació. Una formació base sòlida i aquesta és la del trio de Xavi Torres, amb Vic Colomer i Joan Terol. Cèsar  va optar també pels seus amics i força propers músics (exceptuant-ne Vic) que viuen i treballen a Àmsterdam

César Joaniquet saxos, Xavi Torres piano, Vic Moliner contrabaix, Joan Terol bateria.

Instal·lat a Aarhus des de fa més de tres anys, el saxofonista català César Joaniquet és un dels revulsius de l’escena danesa que no s’oblida, però, dels seus orígens i dels companys amb els quals ha crescut artísticament. Per aquest motiu, a l’hora de posar en marxa el seu projecte més personal ha comptat amb aquells que sentia més afinitat i ha cridat a files Xavi Torres, Vic Moliner i Joan Terol per a compartir una nova experiència en el terreny de l’exploració sonora. Una connexió molt especial entre el nou impuls de l’escena jazzística catalana a través del seu assentament a terres daneses.

Aquesta era la informació del concert que Pere havia penjat al web del Jamboree-Concerts

De fet, les músiques van seguir un tarannà íntim alhora que avantguardista. Els tempos van ser en molts casos força continguts i les improvisacions ratllant el Free Jazz o l'Avantgarde més punter. La prova la teniu en dos o tres vídeos que vaig filmar i que aquí us deixo:

Veiem el tema "In a Dream Mode":


I el Bis del primer passe:


De fet, i després del primer set, semblava força adequat anar a fer un moix i tornar a les 22h, la qual cosa vaig fer. Ja es veia que la proposta era tan rica que al segon passe havia de ser diferent. Com que el so està darrerament a les mans de l'Àlex Monsoliu passa que el so en cadascun dels concerts és l'adequat. Jamboree te la sort d'haver comptat primer amb el magnífic Leo Bianchi, i ara amb l'Àlex i sovint també en Pol. Tots ells fan que sigui un plaer escoltar música amb els instruments que sigui, pocs o molts, car les manetes dels tècnics, broden la feina dels músics. 

Doncs això, que vam gaudir de la proposta íntima de'n Cèsar Joaniquet i els seus amics, amb tot de temes d'aquest gran saxofonista, el qual va aconseguir que "baixessin" des de Denmark una bona colla d'amics i amigues per acompanyar-lo alhora que gaudir d'uns dies de la Barcelona més cosmopolita. Allò de Música, Gresca i bon temps de primavera. I Cultura, molta Cultura.
Miquel Tuset i Mallol.

Aaron Parks Trio amb Billy Hart I Ben Street al Jamboree el 22 d'abril de 2017

Aaron Parks Trio amb el gran Billy Hart I Ben Street al Jamboree havia de ser tan magnífic com va finalment ser. Un concert presentat pel Pere Pons així, d'aquesta sòbria manera:

La revista “Jazz Times” l’ha considerat ‘visionari’, el mestre Kenny Barron ha lloat “la seva consciència del silenci”, i els músics de la seva generació, com Kurt Rosenwinkel o Brad Mehldau, han manifestat la seva admiració. Ara és, gràcies al Cicle 1906, que torna al Jamboree amb un trio de luxe amb el seu coetani Ben Street al contrabaix i una autèntica llegenda a la bateria com és el mític Billy Hart (Jimmy Smith, Wes Montgomery, McCoy Tyner, Wayne Shorter).

I després del concert, jo mateix vaig deixar quatre ratlles al Facebook i que diuen així:

Aaron Parks Trio ha congregat la major quantitat de músics per metre quadrat vista mai a Jamboree, al menys per qui això escriu. Quasi que amb això ja n'hi hauria d'haver prou per fer-vos entendre la "grandesa" de la música que avui hem escoltat. Han presentat el seu darrer disc I així és que quasi totes les músiques que han sonat pertanyien a aquest projecte. Tot I això, Felix Félix Rossy ha estat convidat ha tocar una preciosa balada en el primer passe i no sé què haurà passat en el segon car he hagut de marxar a agafar el tren. Possiblement els temes hagin estat els mateixos, els del disc que presentaven el pianista, al capdavant del trio amb Ben Street I el incommensurable Billy Hart. Tot I això, les "músiques" certament han estat diferents I també l'ordre dels temes. Aaron Parks ens ha mostrat el "seu llenguatge", la seva manera d'entendre el Jazz, la música. Una base rítmica impressionant l'ha acompanyat amb un sòlid contrabaixista, el qual ha desenvolupat no masses solos, al menys això m'ha semblat a mi. La "crida" que va fer David Xirgu ha tingut el seu efecte I he pogut comptar quasi un centenar de bateristes pel cap baix. I és que poder veure a Billy Hart en aquest context suau I delicat en format acústic és tot un luxe que no podíem obviar. Quan hi ha un públic format per tants músics de cadascun dels instruments que escoltàvem a l'escenari (i de d'altres que no hi eren), poca cosa te un a dir I la única relacionada amb si t'ha agradat o no, si has pogut "situar" l'estil I d'altres detalls relativament trivials. L'assumpte és que, cada vegada més, entenc més que calen uns coneixements musicals complets per poder fer una valoració acurada d'una música com aquesta. Així és què haurien de ser ells, els músics assistents els qui valoressin els tres músics del concert d'avui al Jamboree. Què us sembla, algú s'apunta? 
Per cer, un so magnífic gràcies a les destres mans de Pol. Gràcies Pere Pons per programar aquests magnífics concerts.

Com a contestació i/o comentaris relacionats, David Xirgu va deixar dit:

No soc massa fan dels debats al facebook amb posts interminables i discusions i opinions per a tots els gustos. Però m'agradaria expressar que la grandesa de tot és el fet de poder veure música en directe. Per això insisteixo, mig en broma, en obligar als joves a fer-ho. Perquè sé que estem en uns altres temps que els que ens van tocar viure a nosaltres. I que d'aquí a un temps pot ser que se'n penedeixin de no haver vist Billy Hart a dos metres. A mi em passa amb un concert que no vaig poder anar per ser massa petit: era al meu poble, i hi tocaven tres grups. Weather Report (la mateixa gira que el video que corre de Montreux), George Duke-Billy Cobham amb Alphonso Johnson i el jove John Scofield, i els Headhunters del Herbie Hancock. Un segon d'un concert en directe no té res a veure amb youtube. No dic que sigui millor, dic que NO Té RES A VEURE. S'hi ha d'anar. I que un dia t'agradi i l'altre no tant. Saber jugar amb les espectatives que et crees. Es poden jugar i gaudir amb moltes coses al voltant d'un concert. 
No m'enrotllo més.......
D'ahir em quedo amb uns cops repetits a la campana del plat, en una mena de groove, que va fer el Billy en un dels darrers temes del primer set, en un "perfecte", estil Billy Hart. Això vol dir: perfectament imperfectes. Qualsevol bateria jove ho faria "millor". Ningú ho pot fer com ell. Una altre moment remarcable va ser el final del solo de bateria al tema Conception. Com va posar el Ben Street una nota en el moment precís, que fins i tot va fer somriure el Billy. I com va ajudar a la resolució del solo i entrada al tena final. Molt gran. De l'Aaron Parks i jardins no tinc massa cosa a dir. Toca molt bé. Ah! També va ser graciós sentir el ritme de "Cold Sweat" de James Brown en un concert de "música ECM". Perdoneu la pallissa i bon dia.

Doncs ja queda tot dit.
Miquel Tuset i Mallol.

Doin' The Thing al Molí dels Frares, 21 d'abril de 2017

I el concert d'abril al Molí dels Frares i patrocinat per l'Ajuntament de SVdH i organitzat pel JClV el vam gaudir d'allò més amb la proposta totalment acústica d'un trio que ja porta alguns anys presentant la seva proposta. Estem parlant dels Doin' The Thing amb José Carra, piano; DeeJay Foster, contrabaix i Guillem Arnedo, bateria

Vam tenir la sort, doble, i primer la d'escoltar el projecte que tot just acabàvem d'enregistrar i que posteriorment posaria al Jazz Club de Nit i després també pel fet de celebrar l'aniversari del Guillem el mateix dia. Com sempre ens passa darrerament i per motius encara no massa aclarits, l'afluència de públic al Molí no és la desitjada i més si considerem que els concerts són gratuïts alhora que d'una gran qualitat. 

L'assumpte és que amb els músics vam compartir un magnífic sopar, amb truita de patates i ceba inclosa alhora que d'altres aliments vegans, car en Dee Jay s'alimenta així de bé. Us voldria dir que la primera vegada que va venir, a la segona Jam Session que vam fer i que va ser a La Cuina d'en Toni, Dee Jay va venir amb Voro García, Jaume Llombart i Jo Krause i on va cantar també Marina amb 14 anyets que devia tenir. Bé, Dee Jay aleshores devia pesar més de 100Kg i vet aquí que en aquests darrers anys s'ha anat aprimant arribant a un "pes normal" per la seva alçada i ara sembla que ho entenc tot o quasi tot. 

La música, ah sí, la música....magnífica i delicada va ser la proposta d'aquest trio fent-nos gaudir amb temes delicats tots encabits en el seu magnífic disc. Temes de Cole Porter com "Anything Goes" i que va encetar el concert, com també el "Just One Of Those Things" i "So In Love", van acompanyar les altres músiques de Rodgers & Hammerstein com "Out of my Dreams" i "You'll never walk alone" i "Bali Hai". Així és que vam poder escoltar uns preciosos temes i interpretats amb la mestria al piano de José Carra qui va havíem gaudit el febrer del 2016 amb l'Ernesto Aurignac Quintet. Dee Jay Foster és també un dels grans contrabaixistes de l'escena peninsular, ell sempre amunt i avall entre Màlaga i Begues. I finalment, amb el baterista i líder de diversos projectes amb na Celeste Alias cantant i amb un quintet on hi ha el mateix Dee Jay, Jordi Rossy, Jaume Llombart i Roger Mas, ell, també i actualment dirigint l'Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya, Guillem Arnedo.

I aquí teniu una mostra del què va ser:


Miquel Tuset i Mallol.

Houston Person saxo & Dena DeRose Trio al Jamboree, 20 d'abril de 2017

I un dia més, i al Jamboree, estàvem a punt per a gaudir d'un extraordinari concert amb una magnífica presència al saxo tenor, la del gran i mainstream Houston Person acompanyat del magnífic trio liderat per la grandíssima pianista i cantant Dena DeRose amb Ignasi González, contrabaix i Jo Krause bateria. Poder comptar amb la magnífica presència d'aquest gran saxo tenor, Houston Person potent en els temes més mainstream i de Hard Bop i càlid en les balades, alhora que acompanyat de la magnífica pianista i cantant, Dena De Rose i amb dos dels nostres músics que més toquen amb els que arriben de l'altre cantó de la bassa, va ser tot un luxe i plaer. Un Jamboree ple de gom a gom d'aficionats en els dos passes va lluir del gran concert que en Pere Pons ens va presentar amb tots els honors i així és que ho va comentar al web:

Houston Person saxo, Dena DeRose piano i veu, Ignasi González contrabaix, Jo Krause bateria.

Saxofonista de primera referència del segell Prestige, Houston Person no tan sols va ser un dels primers músics a l'hora d'entrar en el jazz modal, sinó que es va foguejar entre els màxims exponents del jazz, el blues i el funk, com Don Ellis, Etta James, Charles Brown, Horace Silver i Lou Rawls. La seva sonoritat ha estat la marca que ha identificat a moltes d'aquestes propostes. I la seva llegenda ens visita, a més, acompanyada d'una de les cantants i pianistes més preuades dins del circuit de jazz actual com és Dena DeRose. Una combinació perfecta per assegurar la seducció absoluta.

Així és que així va ser. La seducció absoluta ens va venir gràcies a la simpatia permanent de Dena DeRose i la seva mestria al piano, alhora que les seves dots de cantant, amb una bona i afinada veu. Els nostres amics, Ignasi i Jo, van estar com sempre sobris i precisos acompanyant i amb bones improvisacions a càrrec del contrabaixista lleidatà i bons solos del baterista alemany establert al Maresme. 

Els temes van anar sorgint de l'escenari presentats pel sasxofonista americà i així és que van sonar temes de Hank Mobley després de Johnny Mercer i d'altres. Els moments més càlids van venir de la mà del trio, amb la Dena DeRose tocant el piano i cantant precioses cançons. Després dels moments a trio pelat, House Person hi va tornar per mostrar-nos el seu fraseig i bones improvisacions alhora que la seva gran sonoritat un tan metàl·lica la del seu saxo tenor. Un magnífic concert que recordarem entre els molts que darrerament escoltem al Jamboree i ens omplen el més profund de les nostres oïdes i cervells.
Miquel Tuset i Mallol.

Monographic Trio a 23 Robadors, Joost Patocka Trio al Jamboree i Jam de 23 Robadors 19 d'abril de 2017

1.- Monograpgic Trio a 23 Robadors
Com sempre que puc no falto a la cita d'aquest trio de músics i els seus monographics dedicats als grans mestres i sovint a determinats discos. Un dimecres que hi havia futbol, com sempre passa durant la temporada i que ara no recordo ni en tinc ganes de qui jugava i el què. L'assumpte és que aquest va ser un dia on els Monographic Trio, Juan Pablo Balcázar, Gonzalo del Val i Toni Saigi van fer una mena de repàs dels temes que a finals de mes havien d'enregistrar a l'estudi Underpool

Com és habitual, poca gent, tot i que poc a poc va anar venint el personal sense omplir però la petita sala. El trio d'amics ens va oferir tot un seguit de temes magnífics tot i repassant el que serà el seu primer disc, recull de tot un any de les diferents propostes que han fet cada mes a 23 Robadors

El repertori d'aquesta nit va començar amb el "Clockwise" de Cedar Walton. Juan Pablo va presentar, com sempre, la formació i els ets i uts del projecte i així és que va comentar que de Herbie Nichols ells no en sabien gaire essent-ne doncs com una mena de descobriment i del qual aquesta nit en varen tocar dos temes. El primer, i segon de la nit va ser un magnífic "The Kick" i així és que aquí el teniu:


Després d'escoltar aquest magnífic tema del compositor de "Lady sings The Blues", van seguir amb un altre dels músics admirats per aquest trio, i que va ser el gran pianista i compositor Fred Hersch del qual van interpretar el seu tema "Tango". Després van tocar dos temes quasi enllaçats primer amb un tema de Duke Ellington, "Melancholica" i després amb el profund "Silence" de Charlie Haden. Després van tocar un tema de Lennie Tristano anomenat "Smoke Eyes". I ja per acabar van fer un parell de temes primer amb un de Fred Hersch anomenat "Aria" i van finalitzar amb el segon  tema de Herbie Nicholls anomenat "It  been happen". I sembla mentida que no vagi fer cap foto dels Monographic Trio, car sempre els hi dic que "Si no hi ha foto, no hi ha bolo"....devia marxar pitant.....

Després d'aquest magnífic concert vam anar al Jamboree a veure el que després vam poder dir que és un magnífic bateria holandès  i la seva formació...

2.- Joost Patocka Trio al Jamboree
Jost Patocka, un bateria desconegut per a nosaltres vingut d'Holanda de la mà del Lluc Casares, intueixo. D'aquest país on en Lluc s'hi està, conjuntament amb d'altres joves i nostres músics, va venir el trio base amb el Giuseppe Romagnoli al contrabaix. El que també sabíem era que ens trobaríem al gran Raynald Colom formant part d'un quartet extraordinari. 

Això mateix ens deia Pere Pons en la presentació d'aquest grup al web de Jamboree Concerts:

Holanda és un dels territoris europeus on el jazz disposa d’una escena de nivell superior i, entre els seus exponents, el baterista Joost Patocka n’és un dels més destacats. La connexió del saxofonista barceloní Lluc Casares amb aquesta escena, degut a la seva residència a Amsterdam, ens permet acollir al Jamboree per primera vegada l’excel·lència i el talent de Patocka en format quartet i amb el propi Casares com a integrant de la formació.

Així és que vam poder descobrir a aquest magnífic bateria i les seves composicions, car crec recordar que entre algun estàndard, la majoria de temes van ser de la seva autoria.  Poques paraules puc dir-vos que no us pugueu imaginar del què va ser la parella Colom-Casares. Poques vegades crec havien compartit escenari, fora de les WTF al Jamboree que llavors sí, segurament s'hi van trobar força vegades. Una parella magnífica de músics no de la mateixa generació, ja ho sabeu, però amb l'esperit ben viu i modern que cadascun d'ells atresora. El contrabaixista italià, amic de Lluc i Patocka, ens va també enlluernar amb la seva tècnica i mestria, essent-ne tots tres una perfecta formació avesada a tocar junts i així doncs de compenetrada.  

Un  gran concert del qual guardo un molt bon record per com va anar tot plegat, per com va sorgir la música, per com les improvisacions dels dos magnífics vents, i evidentment també de la base rítmica de contrabaix i líder a la bateria.

3.- Jam Session 23 Robadors
Després del Jamboree vaig tornar a 23 Robadors per gaudir amb la magnífica Jam Session que cada dimecres obren Juan Pablo Balcázar, Miguel "Pintxo" Villar i Carlos Falanga. Sorpreses n'hi va haber i així és que s'hi van presentar els qui havíem vist una estona abans al Jamboree i molts més músics que hi van anar com en Fèlix Rossy, Nil Mujal, Hugo Astudillo, una cantant i una altra saxofonista alto, ambdues forànies i molt bones, la mateixa Ester Quevedo, piano etc, etc...una de les Jams més potents, ara també amb la dels dijous que es fa al Soda Acústic de Gràcia. En fi, que va ser un dimecres complet amb gaudi triplicat.

Miquel Tuset i Mallol.


Esmuc Jazz Project amb l'Univers Ornette, el 18 d'abril de 2017

Finalment, i en el darrer concert dedicat a l'Univers Ornette, vam poder anar a la Sala 3 Tete Montoliu preparada com si d'un Club de Jazz es tractés, amb barra inclosa i quelcom per picar per veure i escoltar de ben a prop a aquesta magnífica formació, la Esmuc Jazz Project. Aquesta és una banda que deu anar canviant els membres de la formació segons diverses circumstàncies però el que sembla clar és que està formada per alumnes i exalumnes de l'ESMUC i dirigida per els seus mestres, Francesc Capella, Joan Sanmartí, Joan Díaz, Joan Monné i Lluís Vidal, i crec que no me'n deixo cap. Els arranjaments són d'aquests cinc grans mestres i instrumentistes alhora que sempre hi encabeixen algun tema propi. S'ha de dir que la presència i veu de Carola Ortíz en aquest projecte l'enlaira una mica més i també el solista dels vents, el gran Gabriel Amargant. La banda va interpretar aquest projecte de manera sòlida i sense fissures, no endebades ho han fet unes quantes vegades i així és que la compenetració entre els components de la Esmuc Jazz Project és total.

Cada màster, dirigeix el tema que ha arranjat i així és que cadascun d'ells va pujar a l'escenari a fer les tasques de direcció. Mentre un dirigeix, els altres (no tots) toquen els seus respectius instruments, guitarra en el cas de Joan Sanmartíi piano en els altres casos, amb Joan Díaz, Joan Monné, Lluís Vidal i Francesc Capella aquest darrer essent-ne el presentador pel fet de ser també el Cap del Departament de Jazz. 

En definitiva una gran idea el haver muntat aquesta Esmuc Jazz Project havent fet ja diversos homenatges com per exemple el dedicat a Keith Jarret el 27 de gener de 2105 a la Sala 2 Oriol Martorell en motiu de la seva presentació.
Miquel Tuset i Mallol.

Jam Session al Big Bang amb Albert Cirera, Masa Kamaguchi i Carlos Falanga, 15 d'abril de 2017

Doncs el dissabte 15 d'abril vaig anar al Big Bang a la Jam Session amb ganes de continuar tocant i podent-ho fer amb uns grans músics, tal i com ho havia fet el dia anterior al Sinestesia. I és que quan a un li agafa l'energia necessària i positiva, te també les ganes de fer-ho; sempre és clar, considerant que un és músic aficionat i que més o menys "està on ha d'estar". Com que darrerament passa això, tot i la manca evident de tècnica depurada, m'atreveixo jo, ja jubilat, a tocar amb joves i no tant joves que intenten viure de músic i en el cas que ens ocupa, hi viuen, essent-ne ells uns grandíssims professionals.

A aquests magnífics professionals vaig anar a veure, jo i molta més "penya" que va omplir aquest bar del Raval, el Big Bang. Un trio d'asos amb l'Albert Cirera, saxo soprano; Masa Kamaguchi, contrabaix i Carlos Falanga, bateria va endegar la Jam Session primer tocant ells dos o tres magnífics temes entre els quals un magnífic "You'd be so nice to com home to".

I aquí el teniu:


Una vegada acabada la presentació preliminar, l'Albert va convidar al gran flautista malagueny Fernando Brox a tocar amb ells i així és com va començar la Jam Session. D'altres músics que hi van tocar van ser Natsuko Sugao, Santi Colomer, Alfred Artigas, Marko Lohikari i potser algun més entre els professionals, i un company al saxo alto i jo mateix en un parell o tres de temes entre els quals "Alone Together", algun Blues. 

El Big Bang és un espai amb unes Jam Sessions que finalment s'han consolidat de la mà sobretot de Luca Tondena i amics. Quan hi ha la possibilitat que un molt bon músic les obri, pel fet d'estar fent una gira setmanal per Catalunya o similar, doncs se li dóna aquesta possibilitat i així és que l'Albert Cirera, sobretot, i pel fet que sol estar-se al país veí Portugal, va poder obrir-la aquest dissabte després d'haver presentat el seu projecte al Jamboree poquets dies abans.

Doncs ja ho sabeu, per si no ho sabíeu, que podeu anar al Big Bang del carrer Botella del barri del Raval/Ciutat Vella i gaudir de les Jam Sessions del cap de setmana amb molt bons músics i un magnífic ambient.
Miquel Tuset i Mallol.

Sala Sinestesia, Jam Session amb Pol Padròs & Friends, 14 d'abril de 2017

I el mateix dia, i sortint de Jamboree vam anar amb el Joan a la Sala Sinestesia  a gaudir de la Jam i jo amb ganes de tocar algun tema. Ja sabeu que aquest és un nou espai endegat tot just deu fer un parell de mesos per una magnífica emprenedora, Jolanda Marrone, tot i acompanyada de Zuza Jaroszyñska i Anna Sandrini. Les dues primeres havien endegat unes sessions de Jazz, inclosa també una jam els dilluns a la Sala Fènix del carrer de la Riereta del barri del Raval. Per la limitació imposada en un espai sense ànim de lucre i sense barra, limitada a l'extrem, i pel fet de no poder fer Jazz a partir de dijous, aquestes mosses van decidir "buscar-se la vida" i finalment ha estat una d'elles, Jolanda la qui ha arriscat de tot i més "muntant" aquest nou i magnífic espai, amb una total insonorització interior. Està situat al Carrer de Santa Caterina del barri de Sants i és de fàcil accés via metro, caminant una mica, o per anar-hi en cotxe. 

Aquest dimecres republicà i venint del Jamboree havia de ser un dia magnífic per poder gaudir de l'espai, de la companyia i potser tocant algun tema tot i ben acompanyat per tan bons músics. I és que la Jam la obria Pol Padròs, trompeta acompanyat de Antonio Mazzei, piano; Manel Fortià, contrabaix i Joao Vieira, bateria. S'ha de dir que qui coordina la Jam Session i organitza la programació és el bateria portuguès, qui ja feia la mateixa tasca a l'antiga  seu, la Sala Fènix

Doncs així és que vam arribar amb el Joan Recolons a la Sala Sinestesia amb el concert inicial ja començat i a primera fila que ens hi vam posar. Tot i el magnífic espai, encara li falta un xic perquè la gent aficionada al Jazz  ompli aquest espai tan ben muntat. Així que també passa el mateix amb els músics, tot i que d'ençà aquest dia, i en d'altres Jams posteriors, l'afluència de músics ha anat incrementant-se. Així doncs, aquest dia va ser un dia de descoberta per l'amic Curro Gàlvez, contrabaix el qual va ser un dels que hi va participar, com també Natsuko Sugao, trompeta, ella ja una habitual del local. Un altre dels músics del Conservatori Superior del Liceu que anava a la Sala Fènix, el pianista Àlvaro Torres, va ser un dels que també s'hi va afegir. Oriol Roca, contrabaix i Sabina Witt, veu s'hi van sumar també, així com també el guitarrista Cristian Hernández. Jo mateix m'hi vaig afegir, com a músic amateur que soc, i així és que vaig poder tocar alguns temes amb aquests grans músics i joves amics. 

Bé, doncs ja ho sabeu per si no ho sabíeu que hi ha un nou espai a Sants anomenat Sala Sinestesia on s'hi pot escoltar no només Jazz, car els dimarts s'hi fan actuacions de Lliure Improvisació, com també s'havien fet a la Sala Fènix amb diverses actuacions de Memoria Uno entre moltes altres.

Carrer de Santa Caterina, 52-54, 08014 Barcelona


Miquel Tuset i Mallol.

Nu Roots presentant "Motion" al Jamboree, 14 d'abril de 2017

I després d'un dia, un altre, i al Jamboree aquesta setmana la diversitat musical hi va ser de nou representada i aquesta vegada pel trio Nu-Roots, projecte liderat ( i segur què en David em dirà, co-liderat) pel gran trompetista David Pastor i els seus amics Josep Lluís Guart i Pere Foved. Aquest és un projecte que va passar ja fa anys pel Jazz Club La Vicentina en la seva primera volada, crec jo i amb la mateixa formació. Recordo però que aleshores el bateria "oficial" crec que era Toni Pagès. Aquest trio d'amics tenen una "idea" comuna de fer música, la de les barreges de diversos estils amb una base "funky" i amb electrònica d'estris i efectes diversos. Sota aquest paraigua és que la formació desenvolupa els seus projectes i amb la presentació d'aquest "Motion" al Jamboree han volgut deixar "sentada" d'una vegada per totes la càtedra de la diversitat, de la modernitat. 

Un projecte magnífic, amb una gran "trempera", ideal per a gaudi de gent diversa, amb o sense ganes de "ballaruca". Per descomptat que els qui el gaudiran més són els que a més de gaudir amb les músiques, també gaudeixin amb els ritmes, ballant-ne tots els temes. El projecte se situa en l'espai de l'"organ trio" amb diversitat musical per la profusió d'efectes diversos tot i que en aquest concert no n'hi va haver en excessiu. Poder comptar amb el Josep Lluís Guart a les mans dels teclats diversos, piano i teclat Nord amb sonoritat Hammond és tot un luxe. Aquest músic manté una gran comunicació amb el potent baterista Pere Foved evidenciada sobretot en els moments en els quals només són ells dos els qui sonen dalt l'escenari. El so Hammond aconseguit és magnífic i d'igual manera domina el so del baix, acompanyant-se d'un altre petit teclat per fer aquesta labor. Profusió d'instrumental dalt l'escenari, i segons em va dir l'Àlex Monsoliu, tots els sons encabits mitjançant un "mixer" i per tant, sortint el senyal ja mesclat cap a la seva cabina. Per cert, ell després te la feina d'aconseguir que tot soni la "mar de bé" la qual cosa sempre aconsegueix. David Pastor a la trompeta, passada pel sedàs electrònic tot i que no gaire, va afegir també veus enregistrades en alguns temes a mode d'intro o d'acompanyament i tampoc de massa durada, més per fer-nos entendre de què anava el projecte i no tant com a motiu principal, afortunadament. La seva mestria instrumental en el món del Jazz és de tots coneguda, però no sé si tothom sap que a més és reputat professor de trompeta clàssica al Conservatori Superior de Música de València. Amb aquesta premisa entendreu que sonés algun tema amb aquestes sonoritats i així és que va sonar quelcom relacionat amb "Bach", i tot i no ser-ho, ell mateix em va dir en lliurar-me el seu disc, que el tema es deia "Sweet Bar Roca", de "Suite Barroca", és clar. La mestria de Pere Foved a la bateria és de tots ben coneguda, situant-lo també en d'altres projectes molt més jazzy i fins i tot de pop-jazz com és el de la cantant Laura Simò, el dedicat a la música de Burt Bacharach el qual també vam poder veure i escoltar al Jamboree amb en Mattewh Simon a la trompeta. Pere es navega bé en totes les "aigües" tot i què les que tenen més "mala mar", ja m'enteneu, són les que més li agraden. És potent i precís de tempo, i els seus solos són també magistrals i inventius. Acompanyant, manté el swing requerit o el "beat" adequat i la compenetració amb els dos amics és total.

Aquest projecte "Motion" de David Pastor - Nu Roots que presentaven al Jamboree i amb els discos sobre el taulell, la barra del local, va sonar posteriorment en un Jazz Club de Nit, concretament en el "Programa 281" acompanyat de d'altres companys com Carlos Falanga, Tuomo Usitalo i Nicolás Herrera i aquí us poso l'enllaç de l'àudio del programa per si us fa gràcia escoltar el projecte "Motion" i de passada els altres tres:


S'ha de dir que, en el concert presentació al Jamboree van sonar temes d'anteriors projectes com és el bis que van fer amb un magnífic arranjament del "A Night In Tunissia":


Miquel Tuset i Mallol.

Soda Acústic, Jam núm 100, el 13 d'abril de 2017

Doncs després d'escoltar el projecte de l'Albert Cirera i els Tres Tambors vaig fer cap al local de Gràcia "Soda Acústic" per participar de la festa de la seva Jam núm 100. Aquest espai, al qual no hi he pogut anar gaire per motius relacionats amb l'horari, trens i demés vicissituds, ha adquirit de ple dret l'èxit que passat el temps es mereix. 

Un espai ja existent el Soda però que gràcies a la persistència  de Nico Sánchez, guitarra; Marc Cuevas, contrabaix i Santi Colomer, bateria  els quals van començar una Jam Session els dijous, així com amb molta discreció, en un lloc, Gràcia on el Jazz no és la música que més escolta la gent, al menys això semblava pel fet de no haver-hi cap local d'aquest estil de música. De fet, alguna de les vegades que hi havia anat, havien d'endarrerir l'hora d'inici que inicialment era a les 21h 30m, crec recordar, pel fet que la gent, aleshores no massa, arribava molt més tard. Fins i tot una setmana de fa un any  o més en què l'amic Ernesto Aurignac va estar-se per Barcelona i on el vaig poder veure en diferents espais com el JazzSí Taller de Músics, també va estar convidat pels tres amics a obrir la Jam del Soda sense gaire afluència de públic. I això ho dic perquè l'èxit total, actual, d'aquest esdeveniment fa que cada dijous trobis que hi ha una gran quantitat de públic, entre els quals força "guiris" joves, nois i noies que sembla viuen per poc o molt temps al barri, alhora que gran quantitat de músics que hi van cada dijous per poder tocar. 

Així és que aquest dijous i per celebrar la Jam número 100 hi vaig anar, car no hi podia faltar. Així és que aquestes quatre ratlles vaig deixar penjades al Facebook tot i parlant dels molts músics que vaig poder veure i amb alguns com el gran guitarrista Guido di Blasi parlar per primera vegada després que jo li posés el seu magnífic treball New Tango Project

"La Jam núm 100 al Soda...no hi cap ni una agulla...i cada dijous igual. Ple de músics que volen tocar, ple de gent, guiris inclosos. Incredible. No hi ha paraules. Félix Rossy és el músic convidat amb la base rítmica habitual des dels inicis amb Nico Sanchez, Marc Cuevas I Santi Colomer. Però de músics saludats i/o vistos tenim a Mariano Camarasa, Alfred Artigas, Joel Moreno Codinachs, Guido Di Blasi, Natsuko Sugao, Jaume Ferrer Jorba, Alvaro Torres , Dee Jay Foster I alguns més que segur deuen estar per aquí o vindran. Magnífic. Ara l'espai resulta fins I tot petit. Collons."

Doncs això, que estigueu a l'aguait i deixeu-vos caure per aquest local de Gràcia anomenat Soda Acústic on cada dijous hi trobareu un magnífic ambient i una gran quantitat de músics bons, professionals i alguns amateurs, pocs aquests, els quals segur us faran passar una molt bona estona.

Adreça: Carrer de les Guilleries, 6, 08012 Barcelona

Telèfon: 930 16 55 90

https://www.google.es/maps/place/Soda+Ac%C3%BAstic/@41.4030688,2.1570173,15z/data=!4m5!3m4!1s0x0:0x428f87f8d3b71ead!8m2!3d41.4030688!4d2.1570173

Miquel Tuset i Mallol.

Albert Cirera i els Tres Tambors presentant "La Suite Salada" al Jamboree, 13 d'abril de 2017

Albert Cirera presentant Suite Salada
Doncs l'afició a la música en general i al Jazz en particular em va fer tornar un dia després al Jamboree per gaudir amb una proposta totalment oposada a la vista i escoltada el dia anterior amb el Sergi Sirvent Trio. Així és que d'escoltar una farcit de magnífics estàndards vaig passar a escoltar, a involucrar-me diria jo, en un particular viatge de la mà de l'Albert Cirera i els seus amics i companys de viatge de ja fa alguns anys. No oblidem que la formació Albert Cirera i els Tres Tambors porten uns anys junts, i amb projectes discogràfics a les seves espatlles com el disc de Fresh Sound New Talent "Els Encants" (FSNT, 2012). 

Una formació amb:
Albert Cirera, saxo tenor i percussions; Marco Mezquida, piano; Mark Lohikari, contrabaix i Òscar Domenech, bateria.

I extret de la web de Underpool, end diuen:

"Després de la bona acollida del primer disc «Els Encants» (FSNT, 2012) Albert Cirera & Tres Tambors presenta el seu segon disc, "Suite Salada" (UnderPool, 2016). Un treball que expandeix una mica mes les fronteres d'aquest grup cap a camins més lliures i profunds, però sense deixar de ser el projecte més líric de Cirera. Un treball que mostra, una vegada mes, la connexió entre aquests quatre músics, enllaçant, en uns 50 minuts de música, paisatges sonors, melodies, interludis i improvisacions, plenes d'energia, caràcter i sorpresa. Sempre amb els infinits matisos de la paraula bellesa, i el viatge col·lectiu com a referència, aquests quatre músics juguen amb la música proposada per Cirera com quatre nens divertint-se en alguna platja menorquina, illa que inspira Cirera per donar llum a aquesta idea que feia anys que perseguia."

Doncs així és com nosaltres ho vam "sentir" (de sentiment), veure i escoltar, amb la màxima compenetració amb els músics ja des dels inicis amb un silenci sepulcral.

Una "Suite Salada" amb uns temes amb títols com aquests....

1. S'Auba 
2. Tantra 
3. 5 Anys 
4. Jaleo 
5. Es Fosquet 
6. Talis 

I tot i la separació "física" en el disc podent escollir els temes de manera individual, el directe va ser com és en el disc també, escoltant tota la "Suite Salada" de manera ininterrompuda. 

Així és que després d'una llarga introducció amb "S'Auba" a base de percussions diverses i tots nosaltres imbuïts per aquell espai sonor i en sepulcral silenci, va ser Marko qui amb soltes notes del seu contrabaix va afegir l'entramat rítmic de manera delicada. Abans però, la flauta dolça de l'Albert ens havia situat en un despertar solar des de l'illa de MenorcaLa solitud de Marko amb el seu contrabaix donava peu a l'inici ininterromput del segon tema "Tantra" i on viuríem noves sensacions melòdiques d'una gran bellesa mitjançant el so del tenor del líder i compositor Cirera. Les percussions diverses venien de la mà de l'Albert i també de Marco Mezquida i l'Òscar Domènech. Una línia de baixos amb un riff repetitiu acompanyada de tots aquests diversos sons, va donar peu a la rítmica delicada sí però persistent de l'Òscar a base primer de tocs amb les mans de timbales i caixa, per després esdevenir més potent i brillant amb les baquetes i plats. El piano de Marco va anar apareixent així com si res, i també de manera persistent, mentre tot plegat agafà una consistència sonora i rítmica impressionant. I llavors.....el so magnífic del saxo tenor de l'Albert i la preciosa melodia d'aquest "Tantra". Ben aviat, un break que ens va deixar penjats per després seguir la rítmica de contrabaix i bateria, alhora que la persistència del piano. De nou la melodia interpretada pel líder, i ara amb l'afegitó del "pont" del tema, jo diria. El "solo" del líder, sobre la base rítmica comentada, inalterable, va ser magistral i d'una potència-presència, abassegadora, arribant a clímaxs sonors en els més aguts del seu tenor impressionants. Mica a mica les aigües tornaren al seu cau, i així és que la delicadesa tornar a aparèixer amb el piano de Mezquida tot i donant pas als "5 anys". Marco ens extasià llargament en aquests "5 anys" en una intro magnífica que finalment va agafar el "cos" rítmic de la mà d'ell mateix i del magnífic baterista Òscar Domènech. Aquest, va estar brillant afegint-hi tot tipus de recursos rítmics i no, amb sonoritats diverses i control total d'aquest complex poli-instrument. Marko va afegir-s'hi també amb el contrabaix, i aquest trio va "estirar-se" amb moments sublims com els del pianista amb persistència rítmica i fins arribar al moment del "motiu principal" d'aquests "5 anys", desenvolupant un "solo" magnífic, ple de recursos melòdics i rítmics.  Al final d'aquest tema, i en plena descàrrega sonora se situà el següent "Jaleo" en una total implicació en la Lliure Improvisació on el baterista es desfermà, que ja ho estava, en una demostració de domini tècnic de tot el seu poli-instrument, moment també on l'Albert i Marco s'hi afegiren amb els seus diversos estris percussius. I si aquest tema va "brillar" el baterista, en el següent tema de referències menorquines, "Es Fosquet", va ser el líder qui va desenvolupar tota una preciosa melodia farcida de moments àlgids, sublims, com si d'una majestuosa "obra" es tractés, i més ben dit, doncs sí, els moments varen ser majestuosos i la melodia així ho va ser. 

Albert Cirera agraint-nos la nostra presència
I així van anar seguint amb la resta de la magnífica "Suite Salada" amb el darrer tema de nou situat en la més delicada sonoritat, "Talis", tot i retornant als inicis amb una total "calma", en un concert magistral on la maduresa del públic va fer possible que poguéssim escoltar aquesta música sense cap interrupció ni comentari, car, no se sentia ni el brunzit d'una mosca, que es diu de manera col·loquial. Magnífic el públic, entre els quals molts amics i familiars amb les paraules del mateix Cirera, i magnífics els músics en presentar al Jamboree un projecte que ells ja havien "rodat" per diferents indrets havent fet fins i tot una gira per la península, crec que em va dir l'amic Òscar. O sigui que sense més paraules, us passo l'enllaç per poder escoltar (i descarregar per 10€) des del bandcamp de Underpool, la Suite Salada:


Miquel Tuset i Mallol.